Accions

Autor

Lëv Semionovich Vygotski

De Wikisofia

Lev Vygotsky 1896-1934.jpg

Avís: El títol a mostrar «Lëv Semionovich Vygotski» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Vygotski, Lëv Semionovich».

(Лев Семенович Выготский) Psicòleg rus, nascut a Orsha, al nord-est de Minsk, Bielorússia. Es gradua en literatura a la universitat de Moscou, en 1917, i fins a 1923 fa classes de literatura i psicologia en Gomel. El seu primer treball, publicat en una revista literària fundada per ell, «Verask», porta per títol La psicologia de l'art. Traslladat a Moscou, en 1924, treballa en l'Institut de Psicologia i es dedica al tractament de deficients mentals i a l'ensenyament a la universitat estatal de Moscou. La seva activitat psicològica, per tant, es limita als últims deu anys de la seva vida. En aquesta època, dominaven l'escena psicològica, d'una banda, l'enfocament fisiològic i conductista d'Ivan Pavlov, Vladimir Betjerev i John B. Watson i, per l'altre, el de la psicologia de la Gestalt de Wertheimer, Köhler, Koffka i Lewin. Vygotski sembla adoptar una via mitjana –més d'oposició a ambdós corrents, que de síntesi– en pronunciar, al començament de la seva carrera, una conferència sobre «la consciència com a objecte de la psicologia de la conducta». Aquesta consciència, al seu entendre, està essencialment mediatitzada per lleis històrico-culturals.

Els seus estudis se centren principalment en l'aparició i gènesi del llenguatge interioritzat, com a resultat del diàleg del nen amb el món exterior. Tot llenguatge, inclòs el més rudimentari i naixent, és per Vygotski, social, i en això critica la concepció de Piaget, per a qui, en l'anomenat llenguatge egocèntric, el nen parla només amb si mateix; segons Vygotski, aquest llenguatge procedeix de la comunicació interioritzada, i és un veritable llenguatge interioritzat, terme, relativament final, d'un procés de desenvolupament de les facultats superiors amb les quals el nen entaula relacions socials. En la relació pensament-llenguatge, enfront de la postura de Piaget de fer dependre el llenguatge del pensament, Vygotski sosté una postura de mútua interdependència.

Aquesta arrel social i comunicativa del llenguatge l'exposa principalment en Pensament i llenguatge (1934, pòstuma), obra prohibida per l'estalinisme i no coneguda fins als anys cinquanta. A partir de 1956, l'edició o reedició de les seves obres i l'interès que van suscitar els comentaris de A. Luria, el més important dels seus deixebles i de A. Leontiev, van atreure l'atenció dels psicòlegs occidentals sobre les teories de Vygotski.