Accions

Areté

De Wikisofia

Terme grec (ἀρητή, areté) que procedeix del comparatiu de l'adjectiu agathós, «bé», que al seu torn procedeix de l'arrel aga- («el millor»), que es recolza en la partícula inseparable «ari-», indicadora d'una idea d'excel·lència, que està a la base de aristos (ἄριστος, el superlatiu de distingit i selecte, que en plural era utilitzat per a designar la noblesa o aristocràcia). Significa, originàriament, «excel·lència o perfecció de les persones o les coses». En aquest sentit, els grecs de l'època d'Homer i d'Hesíode, i fins al segle IV aC, parlaven de la areté com d'una força o una capacitat: el vigor i la salut són la areté del cos, la sagacitat, la intel·ligència i la previsió són areté de l'esperit. Posteriorment, i a causa de la influència d'Aristòtil, aquest terme ha passat a traduir-se habitualment per virtut.

La areté en Homer va lligada al valor en el combat i a la glòria militar. L'home que posseeix areté és aquell que és digne d'admiració i honor i, encara que qui posseïa areté era agathós (bé), aquest concepte mancava encara de valor moral. En l'època de Soló, la areté es vincula amb la llei i el seu compliment. Més endavant, vindrà a significar l'excel·lència o capacitat de qualsevol cosa, persona o instrument, per a dur a terme la funció a la qual és destinat. D'aquesta manera, podrà parlar-se de l' areté d'un artesà, com a sinònim d'expert en el seu quefer. En l'època dels sofistes es considerarà que per a ser un bon ciutadà es requerien aptituds polítiques adequades, que ja no són solament les relacionades amb el combat o amb l'antiga noció de l'època homèrica. Per això, els sofistes es declaren mestres d' areté, en el sentit de mestres per a la convivència en la polis, tal com ho posa de manifest Plató en el Menó (72a-c). Plató mateix planteja en el Protàgores la qüestió de si és possible ensenyar l' areté, i sosté, seguint l'intel·lectualisme moral de Sòcrates, que pot ser ensenyada, si les virtuts tenen alguna cosa en comú i si són coneixement. En la República sostindrà que existeixen tres virtuts fonamentals: la prudència, la fortalesa i la temprança (que es corresponen amb les tres parts de l'ànima), i que l'harmonia entre elles engendra la justícia. Per part seva, Aristòtil sustentarà que la virtut és un estat de l'ànima diferent, doncs, de les passions i de les facultats, i s'aconsegueix per mitjà de l'ètica, ja que són qüestió de pràctica o d'hàbit (veg. just mitjà). Pels estoics l' areté, entesa com a apatia i autarquia, és l'únic bé real.