Aristòtil: el límit
De Wikisofia
Es diu «límit»
1) l'extrem de cada cosa, el primer punt fora del qual no es pot trobar res de la cosa, i el primer dins del qual està contingut tot (el que forma part de la cosa);
2) també el que constitueix la forma d'una magnitud, o d'alguna cosa que posseeix magnitud;
3) i el fi de cada cosa (i aquest és allò cap a on –i no allò des d'on– té lloc el moviment i l'acció; si bé, a vegades, es consideren límits tots dos, allò des d'on i allò cap a on, és a dir, allò-per-a-què);
4) també l'entitat, és a dir, l'essència de cada cosa: aquesta és, en efecte, límit del coneixement i si ho és del coneixement, també ho és de la cosa.
De manera que resulta obvi que «límit» es diu en tots els sentits en què es diu «principi», i en més encara, ja que el principi és un tipus de límit, però no tot límit és principi.
| Aristóteles, Metafísica, 1022a. (Gredos, Madrid 1994, p. 246). |
Original en castellà
Se llama «límite»
1) el extremo de cada cosa, lo primero fuera de lo cual no cabe encontrar nada de ella, y lo primero dentro de lo cual está contenido todo (lo que forma parte de ella);
2) también lo que constituye la forma de una magnitud, o de algo que posee magnitud;
3) y el fin de cada cosa (y éste es aquello hacia lo cual –y no aquello desde lo cual– tiene lugar el movimiento y la acción; si bien, a veces, se consideran límites ambos, aquello desde lo cual y aquello hacia lo cual, es decir, aquello-para-lo-cual);
4) también la entidad, es decir, la esencia de cada cosa: ésta es, en efecto, límite del conocimiento y si lo es del conocimiento, también lo es de la cosa.
De modo que resulta obvio que «límite» se dice en todos los sentidos en que se dice «principio», y en más aún, ya que el principio es un tipo de límite, pero no todo límite es principio.