Bergson: la duració és l'absolut
De Wikisofia
Mentre recolzeu el moviment contra la línia que recorre, el mateix punt us semblarà, alternativament, segons l'origen a què el referiu, en repòs o en moviment. No succeeix el mateix si extraieu del moviment la mobilitat que constitueix la seva essència. Quan els meus ulls m'ofereixen la sensació d'un moviment, aquesta sensació és una realitat, i alguna cosa passa realment, ja sigui que un objecte es desplaça davant els meus ulls, ja sigui que els meus ulls es mouen davant l'objecte. Amb major motiu estic segur de la realitat del moviment quan el produeixo després d'haver volgut produir-lo, i el sentit muscular m'aporta la consciència d'ell. És a dir, toco la realitat del moviment quan a mi, interiorment, se m'apareix com un canvi d'estat o de qualitat. Però llavors, per què no havia d'ocórrer el mateix quan percebo canvis de qualitats en les coses? El so difereix absolutament del silenci, d'igual forma que un so d'un altre so. Entre la llum i la foscor, entre els colors, entre els matisos, la diferència és total. El pas d'un a un altre també és un fenomen absolutament real. Tinc, per tant, els dos extrems de la cadena, les sensacions musculars en mi mateix, les qualitats sensibles de la matèria fora de mi, i ni en un cas ni en un altre capto el moviment, si és que hi ha moviment, com una relació simple: és un absolut. Entre aquests dos extrems vénen a situar-se els moviments dels cossos exteriors pròpiament dits. Com distingir aquí un moviment aparent d'un moviment real? De quin objecte, percebut exteriorment, pot dir-se que es mou, de quin pot dir-se que roman immòbil? Plantejar una qüestió semblant suposa admetre que la discontinuïtat establerta pel sentit comú entre objectes independents els uns dels altres, amb individualitat pròpia cadascun d'ells, comparables a espècies de persones, és una distinció fundada. En efecte, en la hipòtesi contrària no es tractaria de saber com es produeixen, en tals parts determinades de la matèria, els canvis de posició, sinó com es realitza, en el tot, un canvi d'aspecte, canvi del que, d'altra banda, quedaria per determinar la naturalesa.
M. M. 218-220
| Matèria i memòria, en Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, Aliança, Madrid 1977, p. 22-23. |
Original en castellà
Mientras apoyéis el movimiento contra la línea que recorre, el mismo punto os parecerá, alternativamente, según el origen a que lo refiráis, en reposo o en movimiento. No sucede lo mismo si extraéis del movimiento la movilidad que constituye su esencia. Cuando mis ojos me ofrecen la sensación de un movimiento, esta sensación es una realidad, y algo pasa realmente, bien que un objeto se desplaza ante mis ojos, bien que mis ojos se mueven ante el objeto. Con mayor motivo estoy seguro de la realidad del movimiento cuando lo produzco después de haber querido producirlo, y el sentido muscular me aporta la conciencia de él. Es decir, toco la realidad del movimiento cuando a mí, interiormente, se me aparece como un cambio de estado o de cualidad. Pero entonces, ¿por qué no había de ocurrir lo mismo cuando percibo cambios de cualidades en las cosas? El sonido difiere absolutamente del silencio, de igual forma que un sonido de otro sonido. Entre la luz y la oscuridad, entre los colores, entre los matices, la diferencia es total. El paso de uno a otro también es un fenómeno absolutamente real. Tengo, por tanto, los dos extremos de la cadena, las sensaciones musculares en mí mismo, las cualidades sensibles de la materia fuera de mí, y ni en un caso ni en otro capto el movimiento, si es que hay movimiento, como una relación simple: es un absoluto. Entre estos dos extremos vienen a situarse los movimientos de los cuerpos exteriores propiamente dichos. ¿Cómo distinguir aquí un movimiento aparente de un movimiento real? ¿De qué objeto, percibido exteriormente, puede decirse que se mueve, de cuál puede decirse que permanece inmóvil? Plantear una cuestión semejante supone admitir que la discontinuidad establecida por el sentido común entre objetos independientes unos de otros, con individualidad propia cada uno de ellos, comparables a especias de personas, es una distinción fundada. En efecto, en la hipótesis contraria no se trataría de saber cómo se producen, en tales partes determinadas de la materia, los cambios de posición, sino cómo se realiza, en el todo, un cambio de aspecto, cambio del que, por otra parte, quedaría por determinar la naturaleza.
M. M. 218-220
Materia y memoria, en Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p. 22-23.