El
més important filòsof francès de tots els temps, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme.
Va néixer en La Haia, a la Turena, en el si d’una família de la petita burgesia.
Tercer fill de Joachim
Descartes, conseller al parlament de Bretanya i de
Jeanne Brochard, que va morir de part a l’any següent. Després de casar-se de nou el seu pare el 1600 amb Anne Morin, va passar a
ser cuidat per la seva àvia, que es va encarregar de la seva educació fins l'any 1606, data en la qual va ingressar al col·legi dels jesuïtes de la Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d’Europa»,
i les ensenyances de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de 1612 a 1614,
Descartes jutja, no massa positivament, en el seu Discurs
del mètode. Abandona aquesta escola i l’any 1616 es troba a Poitiers cursant estudis de dret. El 1618, volent llegir el «llibre del món», s’enrola en
l’exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d’Orange, i participa així en la guerra dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador holandès, moment a partir del qual
Descartes s’interessa per la investigació científica, que uneix la matemàtica i la física.
Per la correspondència de Beeckman se sap que
Descartes per aquesta època buscava ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per resoldre totes les dificultats». Trencada l’amistat amb Beeckman,
Descartes abandona Holanda i s’enrola a l’exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d’una ciència meravellosa», després d’interpretar el sentit de tres somnis
que va tenir la nit del 11 de novembre, data que es considera el punt d’arrencada del seu nou mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer Galileu.
Cap a 1625-1627 es troba a París, on
serà conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, es compten sobretot
Mersenne i el cardenal de Bérulle. En aquest ambient
participa en la discussió entre el valor i sentit de la filosofia tradicional
escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència» que, en aquell temps,
es trobava barrejada amb les anomenades «ciències curioses» (màgia, alquímia, astrologia,
que actualment en diríem ciències ocultes o pseudociències). Per aquesta època
Descartes comença a redactar les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) encara que van ser publicades pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys una vegada
a la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total de la filosofia escolàstica i, amb ella, de
l’aristotelisme. Enfront de les confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències
curioses, pròpia del Renaixement,
Descartes presenta els punts essencials del seu mètode deductiu
de raonar, essencialment matemàtic, proposant com ciència ideal aquella que
primer justifica el mètode que es fonamenta, el punts essencials de la qual són:
Després d’un
important discussió pública, a casa del nunci i davant la flor i nata de tot
París, en què exposa el seu mètode, que ell denomina «mètode natural» de raonar,
i en què el cardenal de Bérulle li dedica grans elogis i l’anima a desenvolupar una filosofia fundada en aquest mètode,
Descartes se’n va a la Bretanya i després, cap l'any 1629, s’instal·la definitivament a Holanda. En aquest país
viurà estranyament aïllat, encara que es mantindrà en contacte epistolar amb científics i filòsofs, amb Mersenne sobretot, i canviant contínuament de lloc de residència per no ser trobat, troba la pau d’esperit necessària per desenvolupar les seves investigacions, matemàtiques primer i filosòfiques
després, amb la intenció de trobar raonaments filosòfics més evidents que els geomètrics.
L'any
1637 apareix el
famós Discurs del mètode, que publica a Leiden, en francès, sense el seu nom, juntament amb tres assajos científics, Diòptrica, Meteors i Geometria, que ell afirma que són assajos fets segons el seu nou mètode. Mentrestant,
l’any 1633, el Sant Ofici condemna les afirmacions de Galileu sobre el moviment de la terra, pel que
Descartes interromp la redacció de la seva obra titulada Món; en 1635, té una filla (Francine)
de Helène Jans, dona que el cuidava, a la qual legitima; en 1640, moren el seu pare, la seva germana i la seva filla de cinc anys («el dolor més gran de la
meva vida»). En 1641 publica una redacció en llatí de Meditationes
de prima philosophia -iniciades cap el 1628-, juntament amb les objeccions que Mersenne
havia pogut recollir prèviament, sobretot de Gassendi i
Hobbes, i les respostes de
Descartes.
Descartes va sent cada vegada més conegut a Holanda, i més gran és el nombre d’amics,
científics i filòsofs que el visiten, però refermen també les crítiques i l’oposició a la seva filosofia.
Hobbes el visitarà però no aconseguiran posar-se d’acord; Hobbes s’alinea amb la nova ciència, mentre que
Descartes, que no accepta ni la filosofia escolàstica ni la nova ciència, pretén que la seva filosofia arribi a substituir a l’antiga escolàstica. De fet,
les seves Meditacions van precedides d’una carta dirigida als professors de la Sorbona de París per a captar-se la seva benevolència. En realitat, el que obté són atacs, principalment de Pierre Bourdin, jesuïta influent, i de Gilbert Voët, professor de la universitat d’Utrecht. Va haver d’intervenir l’autoritat política per aconseguir que cessessin els atacs contra
Descartes en les universitats holandeses, que l’acusaven d'ateisme
i pelagianisme.
L'any 1644 apareixen, també en llatí, els
Principia philosophiae: amb ells intenta oferir un manual de la seva pròpia filosofia, redactat a l’estil dels
manuals que llavors s’utilitzaven. Els dedica a la princesa Isabel, filla de Frederic V, rei de Bohèmia i elector del Palatinat, refugiat llavors a Holanda, després de la batalla de la Montagne Blanche
(1620). La princesa havia conegut i tractat a Descartes i mantenia amb ell
correspondència sobre temes de filosofia; en les seves Cartes a Isabel, pot apreciar-se la moral definitiva cartesiana. L’interès d’aquesta princesa per qüestions psicològiques va fer que
Descartes compongués en 1649 un tractat sobre Les passions de l’ànima, que és interessant per comprendre les relacions entre ment i cos en el seu sistema.
Durant els anys 1647-1649, apareixen les traduccions al francès de les Meditacions i els Principis i, en 1648, torna per última vegada a París, on va coincidir amb els tumults de la Fronda. En 1649 va acceptar no de molt bon grau la invitació de la jove reina de Suècia, Cristina, interessada en la seva filosofia des de 1646, a traslladar-se
a la seva cort. (veure imatge).
El clima rigorós de Suècia i l’horari intempestiu - les cinc del matí- de les lliçons que havia de donar a la reina van acabar amb la vida de René Descartes, que va morir l’11 de febrer de 1650, als 53 anys d’edat. Després de la mort de
Descartes, en les universitats holandeses començava el cartesianisme.
(Enllaç sobre el context històric en el que es desenvolupa la
filosofia cartesiana:
El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament
sobre el qual es basa el coneixement humà, fins al punt que es pot dir que amb
ell apareix l’epistemologia o teoria del coneixement com
a tema central de la filosofia moderna. Quines
són les veritats que podem conèixer amb certesa? Aquesta és la qüestió central del
Discurs del mètode i, sobretot, de la primera de les Meditacions (veure text). Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, Descartes s’inspira en les matemàtiques per desenvolupar un mètode que aporti certesa a l’esperit humà a totes les qüestions. Tindrà per certes només aquelles idees que s’ofereixin clares (certament presents a la consciència) i
distintes (ben analitzades) a la consideració de la ment.
La recerca del fonament parteix del
dubte (veure text i veure dubte metòdic).
Motius del dubte són:
la
poca fiabilitat dels sentits;
la possible confusió entre el somni i la
vigília;
el geni maligne.
És possible, diu,
dubtar de totes les percepcions dels sentits, perquè a vegades enganyen i, a més, als homes ens succeeix que en ocasions no sabem si el que ens passa és en somnis o estant desperts, amb el que el dubte abraça no només una determinada sensació, sinó la mateixa vida corporal en conjunt: pot ser que tot no sigui més que un somni.
Aquesta possibilitat de confusió entre el
somni i la vigília també l'explora Calderón de la Barca, qui per la mateixa
època escriu la seva famosa obra La vida es sueño, en la qual també es
mostra la crisi de la cultura occidental després del Renaixement i la nova
ciència i la resposta del barroc davant això.
D’aquest enorme dubte
sorgeix temporalment una certesa: ni en somnis és possible dubtar de les veritats matemàtiques, segons les quals 2 i 3 fan 5 -també durant el somni- i un quadrat no pot tenir més de quatre costats. És a dir, és possible dubtar de tot el que es coneix a
posteriori, però no sembla possible dubtar del que coneixem a
priori. No obstant això, el dubte metòdic de Descartes busca una altra alternativa a aquesta situació: el geni maligne (veure text 1 i text 2).Ningú ens diu que sigui impossible que estiguem sotmesos al domini d’un déu maligne, «arter,
enganyós i poderós» que ens confongui en allò referents a la certesa de les nocions
matemàtiques. És a dir, la nostra naturalesa pot ser tal que ens confongui quan
creiem entendre que quelcom és verdader o fals. També és possible, doncs, dubtar de la certesa de les matemàtiques. Amb tot, hi ha alguna cosa que escapa al poder del geni maligne i a la possibilitat mateixa que la naturalesa humana funcioni malament: si el déu maligne m’enganya, existeixo; si m’enganyo a mi mateix, també existeixo. En resum, el dubte porta a la
consciència de pensar,
raó per la qual Descartes afirma: «penso, per tant existeixo» (cogito,
ergo sum) (veure text 1 i text 2
i veure també textos d'Agustí d'Hipona
que són un precedent del cogito cartesià).
Aquesta afirmació és indubtable, ja que el mateix dubte pressuposa l’existència
d’un subjecte (d’un "jo") capaç de pensar. No és possible, doncs, pensar que no
es pensa. Aquesta impossibilitat farà que, més endavant, Freud afirmi que és
la base inconscient de les creences en la immortalitat: ningú no pot pensar la
pròpia mort; solament podem pensar un cos mort, però mentre ho pensem seguim
posant-nos com a subjecte pensant. Per tant, és també la base de les creences en
el
dualisme psico-físic. (Veure cogitoi veure
esquema del procés del dubte metòdic)
2 - el fonament del
racionalisme, el criteri de certesa, la teoria de les substàncies i Déu
En el fet de pensar se’ns mostra, per intuïció o per raonament immediat, que
existim. Aquesta és la primera veritat que el mètode del dubte cartesià permet
trobar, i aquest és l’inici de la filosofia de Descartes, així com el fonament
de la filosofia
racionalista moderna: la immediatesa de la pròpia consciència o la
subjectivitat; de les idees de les coses es passa immediatament al
coneixement de l’existència de les mateixes. Coneguda, segons Descartes, la
pròpia existència com a veritat primera i fonamental, se sotmet a anàlisi primer
la raó per la qual s’accepta com verdader que «penso, per tant existeixo», i
després la consciència mateixa de pensar, de manera que el subjecte es coneix
com a
substància pensant; de la primera anàlisi sorgeix el
criteri de certesa o d’evidència:
s’acceptarà com verdadera tota idea que sigui clara i distinta; de la segona
anàlisi, que entre les idees del subjecte pensant destaquen les que Descartes
anomena
idees innates, que no procedeixen de l’experiència (que Descartes anomena
idees adventícies) ni són simples imaginacions mentals (que anomena idees
factícies), i en realitat són les úniques clares i distintes. D’elles destaca la
idea de
Déu, com a ser perfecte, de la qual -segons Descartes- l’esperit humà
sembla que no pot prescindir.
Però
no pot, sense més, acceptar qualsevol idea que se li presenti com evident: el
geni maligne, incapaç de fer-li dubtar de la pròpia existència, sí pot
confondre’l en qualsevol altra idea que li sembli evident. Ha de provar, doncs,
que no pot existir un
geni maligne
entestat en aquestes tasques, sinó que l’home, i amb ell la raó humana, és obra
d’un Déu omnipotent i bo. Descartes ofereix dues
proves de l’existència de Déu en les Meditacions. La de la tercera
Meditació és una versió de l’anomenada prova cosmològica (veure
text); la segona, en la cinquena Meditació, és una versió de
l’anomenat
argument de sant Anselm, o prova ontològica (veure
text). Provada l’existència de Déu, desapareix el dubte que podria originar
un possible geni maligne i, amb això, qualsevol dubte respecte del criteri
d’evidència. A més, la
substància infinita
de Déu serveix a Descartes com a teló de fons contra el que creu entendre la
seva pròpia naturalesa: Déu -substància pensant infinita- i l’home -substància
pensant finita-, però com ell, capaç d’abraçar totes les coses amb el pensament,
és a dir, amb el
coneixement.
Això té també una
versió a la inversa: el verdader coneixement és el que s’efectua mitjançant el
pensament. Per això, Descartes no admet que siguin els
sentits els que ens comuniquen verdader coneixement del món, i així ho
explica amb l’exemple del tros de cera (segona Meditació) que podem veure
cremar fins a consumir-se del tot: només l’enteniment ens dóna una idea clara i
distinta del que passa (veure
text).
3
- existeix un món material fora del nostre pensament? el dualisme cartesià
D’igual manera, en
general, només per l’enteniment podem tenir certesa que existeix un
món material i quines són les seves característiques essencials. El món en
principi el copsem mitjançant les
idees adventícies, aquelles que sembla que ens arriben de fora a manera de
representacions de les coses. Però, existeixen en veritat coses? Existeixen
"realment" altres persones? No podria ser veritat el solipsisme
que afirma que solament existeixo jo? No podem imaginar que tot sigui un somni?
Creure en l’existència real de tals objectes ha de poder fonamentar-se en alguna
idea clara i distinta. Per a això, suposa Descartes que són tres les
possibilitats d’explicar que tinguem idees adventícies, que imaginem són
representacions del món material. La causa de tals representacions pot ser:
1)
un mateix,
2) Déu, o
3)
els objectes materials.
No som nosaltres mateixos, perquè sentim que som passius i receptius sobre això;
no és Déu, perquè ens enganyaríem, i ell seria responsable d’aquest engany, al
creure, portats per una «fortíssima inclinació», que les idees procedeixen de
les coses exteriors. Existeixen, doncs, tals coses externes i materials, almenys
en tant que les percebem amb claredat i distinció; això és, com substància
extensa
(veure
text). Vet aquí el
dualisme de Descartes: només existeix
substància pensant i
substància extensa, però l’home és la vegada les dues coses. Així, doncs, Déu
és la causa
de l’existència en nosaltres de l’idea de perfecció i d’infinitud i és la causa
de l’existència del món exterior, el qual, al seu torn, és la causa
de l’existència en nosaltres de les idees adventícies. (Veure
esquema del procés del dubte metòdic)
Descartes reprèn la distinció que ja havia
creat
Demòcrit entre qualitats primàries i qualitats secundàriesi considera que solament podem tenir garantía de l’existència en les
coses de les qualitats primàries, que són susceptibles de ser matematitzades.
Les qualitats secundàries (color, gust, sabor... i, en general totes aquelles
qualitats que solament són percebudes per un sol sentit), són considerades
solament subjectives. De fet, segons el racionalisme cartesià, coneixem per la
raó, no pels sentits. (Veure
el famós text del "tros de cera")
4 - El mecanicisme cartesià.
La substància extensa és la naturalesa,
formada per matèria dotada de moviment, que es manté constant, i unes
lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment:
Llei d’inèrcia
Llei de la direcció del moviment (o
privilegi de la direcció rectilínia)
Llei de la conservació de la quantitat
de moviment
Aquestes
lleis, segons Descartes, no només regeixen el moviment dels cossos, sinó
també el dels éssers vius que són considerats com màquines. De fet,
amb aquests tres principis, Descartes concep el món com una gran
màquina
que es comporta a partir del programa regit per aquestes lleis. Això es
coneix amb el nom de mecanicisme.
Els tres principis permeten prescindir de l’aparença sensible dels
fenòmens i reconstruir-los racionalment, només a base de les seves
propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre
l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota la ciència
moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible (no
matematitzable) i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda
de les matemàtiques.
Aquesta va ser una de les fites aconseguides per la
creació de la geometria analítica. Amb el sistema de les
coordenades cartesianes qualsevol trajectòria o figura geomètrica es pot
reduir a un seguit de punts en les coordenades que es poden expressar
mitjançant una equació: ja no cal "imaginar" (crear imatges visuals, per
exemple) una figura geomètrica, ja que solament és el significat d’una
equació, i això ja no deu res als sentits: és pura raó.
5 - El problema de la "comunicació" de les substàncies
Descartes va tenir
dificultats per explicar com interactuen en l’home aquestes dues substàncies
diferents, o com l’home és a la vegada ment i cos. Els
animals,
pura substància extensa, no són més que partícules materials en moviment, igual
que el cos humà: però l’home és a més esperit, lliure i immortal segons la
religió cristiana, que domina sobre un cos. Ha d’haver algun punt d’unió que
expliqui la interacció entre
ànima i cos en l’home, i Descartes va creure veure’l en el
cervell humà, més concretament en la
glàndula pineal. La debilitat d’aquesta solució al problema de la
relació ment/cos serà el punt de partida de grans discussions en el
cartesianisme posterior i en el mateix
racionalisme.
Cap a 1625-1627 es troba a París, on
serà conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, es compten sobretot
L'any 1644 apareixen, també en llatí, els
Principia philosophiae: amb ells intenta oferir un manual de la seva pròpia filosofia, redactat a l’estil dels
manuals que llavors s’utilitzaven. Els dedica a la princesa Isabel, filla de Frederic V, rei de Bohèmia i elector del Palatinat, refugiat llavors a Holanda, després de la batalla de la Montagne Blanche
(1620). La princesa havia conegut i tractat a Descartes i mantenia amb ell
correspondència sobre temes de filosofia; en les seves Cartes a Isabel, pot apreciar-se la moral definitiva cartesiana. L’interès d’aquesta princesa per qüestions psicològiques va fer que
Descartes compongués en 1649 un tractat sobre Les passions de l’ànima, que és interessant per comprendre les relacions entre ment i cos en el seu sistema.
Aquestes
lleis, segons Descartes, no només regeixen el moviment dels cossos, sinó
també el dels éssers vius que són considerats com màquines. De fet,
amb aquests tres principis, Descartes concep el món com una gran
màquina
que es comporta a partir del programa regit per aquestes lleis. Això es
coneix amb el nom de
mecanicisme.
Els tres principis permeten prescindir de l’aparença sensible dels
fenòmens i reconstruir-los racionalment, només a base de les seves
propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre
l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota la ciència
moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible (no
matematitzable) i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda
de les matemàtiques. 
