Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

 El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

 Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

episteme  

GEN. (en grec ¦B4FJZ:0, «coneixement», del verb ¦B\FJ":"4, epistamai: entendre de quelcom, saber). Paraula grega que significa en general coneixement, saber o ciència, arrel de molts termes propis de la teoria del coneixement o epistemologia Si ens referim sobretot al seu ús entre els filòsofs grecs, veiem que, en Plató, només pot haver-hi episteme, coneixement o ciència, d'allò immutable i necessari (les idees). Ciència és també nous i noesis, però doxa, en canvi, és «opinió»: el que no pot ser veritablement conegut, o coneixement per només les aparences (veure text).

Per Aristòtil, que rebutja les idees o formes platòniques, l'episteme és ciència o coneixement del que és necessari (per les seves causes) o del que no és possible que sigui d'una altra manera, o sigui, coneixement d'allò universal, i coincideix amb la ciència demostrativa (veure cita 1 i cita 2). Per això, dels primers principis no hi ha pròpiament coneixement o ciència, ja que només poden ser intuïts (coneguts pel nous), però ells són el fonament de la ciència.

El coneixement, segons Aristòtil, es divideix en:

  1. especulatiu o contemplatiu (episteme theoretiké), propi de la ciència i la teoria,

  2. pràctic (episteme praktiké), propi de l'activitat humana ètica i política, i

  3. productiu (episteme poietiké), propi de la tècnica i l'art.

Aquestes característiques de necessitat estricta i universalitat absoluta seran, en Kant, les notes del coneixement a priori. 

HIST. En Michel Foucault, episteme és la «estructura epistèmica», que ell defineix com «conjunt de relacions que existeixen en una determinada època entre les diverses ciències», o «diversos discursos», i que constitueixen com l'entramat o el sòl que fa possible les diverses idees d'una època. Es tracta d'un entramat inconscient, o d'una estructura oculta, que es reflecteix en els diferents discursos o àmbits científics, i la ciència que els estudia rep el nom de «arqueologia del saber». Aquesta mostra que aquestes epistemes són discontínues al llarg de la història, per la qual cosa no hi ha una vertadera història (contínua) de les idees. En la cultura occidental, segons Foucault, tres són les epistemes fonamentals:

  1. la del Renaixement,

  2. la dels segles XVII i XVIII i

  3. la que correspon al s. XX (veure text).

Veure diànoia.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.