Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

idea EPIST.

(del grec idea i ,4*@H, eidos, la forma o aspecte visible, ambdós derivats d’un verb l’arrel de la qual significa «veure») En general, tot allò que concebem amb la ment, l’objecte mental, ja sigui en forma de pensament, de percepció o de judici. Tradicionalment s’entén que una idea és un concepte, però, en l’actualitat, les anàlisis filosòfiques més rigorosos identifiquen «idea» amb contingut significatiu d’una oració, relegant l’expressió «concepte» per als termes individuals o generals. En el sentit tradicional, es refereix a l’existència a la ment humana d’una forma de representació mental d’un objecte del món exterior, la qual cosa correspon amb l’etimologia de la paraula grega (eidos o idea), significant tant el fet de veure quelcom (amb la ment) com l’aspecte o les característiques d’allò que es contempla.

Les idees en el món antic i medieval: les idees com a fonament ontològic

En Plató,la idea o l'eidos, a més de significar «característica comuna a diverses coses» i fins a «concepte», significa primer que res forma intel·ligible i model o paradigma de les coses visibles, als que dóna també el nom de «vertadera realitat» o «el que les coses són en si», construint una autèntica i específica teoria de les idees separades. D'aquesta manera les idees en Plató tenen realitat pròpia, independentment de la ment, de manera que "existeixen" encara que no siguin pensades, o dit d’una altra manera, són entitats no-físiques que existeixen independentment de qualsevol ment. Per a ell, per exemple les entitats matemàtiques són classes d’idees, de manera que segons Plató "3+2=5" és una autèntica realitat independent de l’existència o no de ments que pensin en els números i les seves relacions. D'aquesta manera, a més, segons l’ontologia platònica la vertadera realitat és la del món intel·ligible (o món de les idees), mentre que el món visible o món sensible, és solament una mena d’ombra o de còpia del món de les idees.

Per a Aristòtil, en canvi, la idea és la forma, o causa formal, que junt amb la matèria, constitueix la realitat substancial (ousía), i és també la essència comú a tota l’espècie, captable per la definició i, per aquest, objecte de coneixement intel·lectual.  La teoria hilemòrfica aristotèlica constitueix la seva crítica a la concepció platònica de les idees "separades". Per Aristòtil si la neu (S) és blanca (P) no vol dir que existeixi la "neu" per un costat i la "blancor" per l’altra. S no pot existir sense P, i de la mateixa manera P no pot donar-se més que en algun S. En aquest cas S é el substrat o substància i S l’atribut o forma (que pot ser essencial o accidental) que determina aquesta substància. Així, les coses naturals es componen de dos principis metafísics: la matèria i la forma. La matèria és el principi de la potencialitat o possibilitat, i la forma ho és de l’actualitat i perfecció. Aquesta teoria hilemòrfica, la concepció del canvi com a pas de potència a acte i la teoria de les categories d'Aristòtil constitueixen la principal crítica a la teoria de les idees platònica. De tota manera el terme idea en Aristòtil de vegades es pot entendre com a "forma" (en el sentit de la teoria hilemòrfica) o com a "espècie", com a objecte de la investigació científica més enllà dels individus. Com quan diem que la botànica estudia les coníferes o els pins i no "aquest" pi en particular.

Amb el neoplatonisme de sant Agustí les idees es converteixen en «idees divines», la qual cosa ve a ser com la síntesi de Plató i Aristòtil, ja que les idees són com els conceptes, immutables i eterns, de la ment divina d’acord amb els quals Déu crea la natura de les coses. L’Escolàstica els va donar el nom de idees exemplars, però no va defugir referir-se a les idees en quant meres semblances amb les coses concebudes a la ment i expressades mitjançant paraules. Entre unes i altres hi ha una certa comunitat o relació, perquè les idees exemplars no són una altra cosa que l’essència divina en quant és participable de diverses maneres finites pels éssers creats. El nominalisme medieval va destruir aquesta relació, i va eliminar tant les idees divines com les essències de les coses, enteses com universals reals. Una cosa porta a l’altre: si no hi ha idees en Déu, no hi ha essències en les coses; només existeixen individus o coses individuals i, pel que fa a idees, només conceptes mentals, el «contingut dels quals» s’atribueix a moltes coses individuals. Desapareixen així les empremtes que Plató i Aristòtil havien deixat en els conceptes o idees: no hi ha ja la referència (platònica) de les coses del món visible cap al món intel·ligible ni cap realitat comú existent (la forma aristotèlica).

Les idees en la filosofia moderna: idees com a continguts mentals

La filosofia moderna del s. XVII no accepta que els conceptes/idees siguin mers signes lingüístics i indaga en la relació entre idees i coses, però des d’una perspectiva merament natural, donant-los una entitat mental o psicològica: les idees es converteixen en «imatges o representacions mentals de les coses», o bé en els objectes propis de la ment. Així, tots els objectes de la consciència van ser considerats idees: pensaments, desitjos, somnis, percepcions, records. D'aquesta manera, fins i tot quan estem rebent una percepció, solament som directament conscients d’idees, no d’objectes físics. No pensem coses, pensem pensaments. En aquest sentit comença una nova concepció de la realitat i s’acaba el realisme ontològic ingenu anterior i es creen les bases de l’idealisme epistemològic o, després, del realisme crític.

Atès que les idees són els continguts mentals són sempre subjectives, ja que solament són pensades per un subjecte i cada individu solament "sap" el que ell "sap", és a dir, solament és conscient de les seves pròpies idees. Aquest canvi és paral·lel al que es realitza especialment a partir de Descartes: la filosofia deixa de centrar-se en el "què és" (tema fonamentalment ontològic) i passa a donar prioritat al problema de "com podem conèixer", situant l’epistemologia  o teoria del coneixement en el centre de la reflexió filosòfica. Així, en tant que les idees passen a ser considerades solament continguts de la ment, i en tant que tot el que coneixem són idees i solament idees, Descartes pot fins i tot posar en dubta l’existència d’un món material fora de les idees. Atès que aquestes són idees sempre d’una ment (d’un subjecte pensant), el subjecte es posa com el centre i punt de partida de la filosofia moderna. El racionalisme de Descartes en l’anomenat cogito fa del subjecte, el «jo penso», o la raó humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre «subjecte que coneix» (que sempre coneix solament idees) i «objecte conegut». (Veure més abaix)

Aquesta és la «teoria clàssica de les idees», tal com la presenta, cadascú amb els seus matisos, el racionalisme (veure cita) o l’empirisme (veure cita). Per al racionalisme, algunes d’aquestes idees, les clares i distintes, són idees innates; per a l’empirisme, tota idea prové d’algun mode de l’experiència.

Descartes distingia entre tres classes d’idees:

  1. idees adventícies, que són aquelles que semblen procedir del (hipotètic) món exterior a través dels sentits. (Quan Descartes cregui haver provat l’existència real d’aquest món exterior o substància extensa, aquesta es convertirà en la causa de l’existència en la ment de les idees adventícies de les qualitats primàries).

  2. idees factícies (de factum), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir d'altres idees. Idees com les de "quimera" o "centaure" són idees factícies.

  3. idees innates, que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa» i, fins i tot, els principis generals de la mecànica (Meditacions III). No s’adquireixen per cap tipus de experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l’origen d’aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d’elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar» (veure cita).

Locke rebutja la tesi cartesiana de la creença en idees innates. Com a empirista afirma que totes les idees procedeixen de l’experiència, però segueix pensant, com Descartes, que les idees són «imatges o representacions mentals de les coses». Ara bé, segons Locke els sentits ens ofereixen informació de, per exemple, el color d’una rosa, l’olor d’una rosa, la grandària de la rosa, etc., però mai de la rosa com a substància. No obstant això Locke defensa l’existència d'aquesta com a causa de les sensacions que rebem que són representacions en la ment, entesa com una tabula rasa, del món material. (Veure més abaix)

En aquest context cal entendre la crítica de Berkeley: ¿com, es pregunta Berkeley, podem dir que les idees són representacions de les coses d’un hipotètic món material?  Per tal de poder afirmar això hauríem de conèixer les idees (que són el que realment coneixem ja que són el contingut de la ment) i les "coses", que no coneixem, ja que tot el que coneixem són idees. A més, per poder dir que les idees són "representacions" de les coses, caldria un tercer element, a saber, un punt de vista des del qual contemplar 

Per aquest motiu Berkeley rebutja la concepció de les idees enteses com a representació del món material i, fins i tot, rebutja l’existència mateixa d’aquest, ja que, conseqüentment amb el seu empirisme, solament coneixem -diu ell- el que ens proporciona l’experiència, i aquesta ens dóna solament percepcions: esse est percipi.

La innovació fonamental de Hume en la teoria del coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si. Hume considera que tots els nostres coneixement procedeixen de l’experiència i estan constituïts per percepcions, però entre aquestes distingeix entre impressions i idees. Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una idea és una còpia d’una impressió, i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Però, a més a més, les idees es relacionen entre si per una mena d’atracció mútua necessària entre elles: per semblança, per contigüitat i per causalitat. Igual com a l’univers de Newton l’atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen -s’associen- entre si per una triple llei que les uneix. Amb aquesta distinció Hume supera el problema de poder comparar les idees enteses com a representacions de les coses i les coses mateixes. Per ell les idees també són representacions, però no són representacions de "coses", sinó de les pròpies impressions. L’exigència bàsica de què a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut vertader, es constitueix en l’instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional:

A quina impressió -es pregunta- correspon cadascuna d’aquestes idees? La crítica que instaura l’empirisme clàssic acaba en el fenomenisme i l’escepticisme. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el racionalisme, l’empirisme oferta la raonabilitat del coneixement probable i dels límits del coneixement. (Veure més abaix)

Que l’empirisme convertís algunes de les idees fonamentals, com la de substància o la de causalitat, en meres associacions o relacions d’altres idees simples, va induir a Kant a fonamentar-les, no en Déu, garantia de les veritats innates (racionalisme) ni en l’immediatesa de l’experiència (empirisme), sinó en la mateixa estructura de la ment humana, com a conceptes a priori o categories de l’enteniment, que ja no són còpies ni imatges del que es percep, sinó part constitutiva del que es coneix. El nom d'«idees» el va reservar Kant per a aquelles tendències de la raó humana que la indueixen a buscar constantment noves i més àmplies maneres d’entendre les coses, recorrent a conceptes a què no correspon res en l’experiència: «Déu», «món» i «ànima» són meres idees reguladors. En l’idealisme alemany, sobretot en l’idealisme absolut de Hegel, la idea és novament constitutiva, però no dels objectes coneguts per l’experiència, sinó de tota la realitat, que no és més que el desenvolupament per fases de la «Idea», o Esperit, que es constitueix i coneix dialècticament al llarg del temps.

Husserl adopta aquest terme en la seva fenomenologia, on l' d@H designa l’essència d’un objecte, constituïda pel conjunt de característiques que es queden invariants en l'esmentat objecte a través de qualsevol procés imaginari de transformació o canvi (veure text). D'aquesta manera, l'eidos posseeix una objectivitat ideal i es aprehès en una intuïció viscuda (Wesenschau) que proporciona la comprensió originària d’un objecte. Les idees encarnen el pol objectiu o noemàtic, contraposat al pol subjectiu o noètic.

La filosofia contemporània planteja, sobre la postura tradicional sobre les idees i l’epistemologia fundada en una relació entre subjecte i objecte conegut mitjançant una representació mental, la sospita de psicologisme. Psicologisme és aquí la tendència a explicar els principals problemes de la filosofia recorrent a fenòmens i processos mentals, com es va fer en els segles XVII i XVIII. Se suposa que aquest psicologisme ha estat font de confusions i tractament de temes que no són propis de la filosofia (que van donar lloc a un enfocament purament psicològic: la associació d’idees i la idea de subjecte, per exemple), i s’ha intentat centrar l’estudi del coneixement en una perspectiva estrictament filosòfica, que primer es busca en la «forma lògica» del llenguatge, en ocasió del ressorgiment dels estudis de anàlisi filosòfic, en les seves diverses versions, que situa el problema del coneixement, no ja en les idees, sinó en el llenguatge (en el significat i en l’oració), que és on el coneixement humà apareix objectivat.

 


Descartes: noció d’idea

Anomeno idea a tot el que l’esperit concep d’una manera immediata.
___________________________________
R. Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Objecció cinquena, Resposta.

D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquests sols convé amb propietat el nom d'«idea».
__________________________________
R. Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera.

D’aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix. Perquè tenir la facultat de concebre el que és en general una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla procedir únicament de la meva pròpia natura; però si sento ara un soroll, si veig el sol, si sento calor, he jutjat fins al present que aquests sentiments procedien de certes coses existents fora de mi; i, a l'últim, em sembla que les sirenes i altres quimeres d’aquest gènere, són ficcions i invencions del meu esperit.
___________________________________

R. Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera .

 


Locke: noció d’idea

Allò en què s’ocupa la ment quan pensa.
___________________________________
J. Locke, Assaig sobre l'enteniment humà, Introducció, 8.

Tot el que la ment percep en si mateixa, o tot el que és l'objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, és al que jo anomeno idea; i en poder de produir una idea qualsevol en la nostra ment l'anomeno qualitat del subjecte en què cau aquest poder. La bola de neu pot produir en nosaltres la idea de blanc, fred i rodó; a aquestes potències que produeixen en nosaltres aquestes idees, en tant que es troben en la bola de neu, les anomeno qualitats; i en quant són sensacions o percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; i si alguns cops em refereixo a aquestes idees com si es trobessin en els mateixos objectes, vull que se m’entengui que em refereixo a aquestes qualitats en aquells objectes que ens produeixen aquestes idees.
___________________________________

J. Locke, Assaig sobre l'enteniment humà, llibre 2, cap. 7.

 

                       Classes d’idees segons Locke


Hume: noció d’idea

Les idees [...] són representacions exactes de les impressions que he sentit.

___________________________________

D. Hume, Tractat de la natura humana, llibre 1, part 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol. 1, p. 89).

 

Tota percepció de la ment és doble i apareix alhora com a impressió i idea.

___________________________________

Hume, Tractat de la natura humana, llibre 1, part 1, sec.1 (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol. 1, p. 89).


 

Hume: classes de percepcions

Totes les percepcions de la ment humana es redueixen a dues classes diferents, que denominaré impressions i idees. La diferència entre ambdues consisteix en els graus de força i vivacitat amb què incideixen sobre la ment i s’obren camí en el nostre pensament o consciència. A les percepcions que entren amb major força i violència les podem denominar impressions: i incloc sota aquest nom totes les nostres sensacions, passions i emocions tal com fan la seva primera aparició en l’ànima. Per idees entenc les imatges febles de les impressions, quan pensem i raonem.

_____________________________________________________________________

D. Hume, Tractat de la natura humana, llibre 1, part 1, sec. 1.
 
 
Classes de percepcions, impressions i idees segons Hume
 
 
 
 
 
 
 

Licencia de Creative Commons

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.