Descartes distingia entre tres classes d’idees:

1. idees adventícies, que són aquelles que semblen procedir del (hipotètic) món exterior a través dels sentits. (Quan Descartes cregui haver provat l’existència real d’aquest món exterior o substància extensa, aquesta es convertirà en la causa de l’existència en la ment de les idees adventícies de les qualitats primàries).

2. idees factícies (de factum), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir d'altres idees. Idees com les de "quimera" o "centaure" són idees factícies.

3. idees innates, que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa» i, fins i tot, els principis generals de la mecànica (Meditacions III). No s’adquireixen per cap tipus de experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l’origen d’aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d’elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar» (veure cita).