Conceptes-identitat

(del llatí identitas, derivat d'ídem, el mateix) El tipus d'unitat o de relació d'igualtat que s'atribueix al que és idèntic a si mateix. En expressió d'Aristòtil és una «espècie d'unitat de ser», o sigui, una manera de ser «un». Com a relació que és, la identitat suposa dos termes; en aquella cosa de què diem que és idèntica amb si mateixa, només pot establir-se una relació si d'alguna manera percebem una diferència o si la pensem sota diversos conceptes. Quan parlem de la identitat, o parlem de coses que només són específicament o qualitativament idèntiques -pròpiament, iguals almenys en algun aspecte, o que en algun aspecte conformen certa unitat-, i per aquest són numèricament diferents, o ben parlem exactament de la mateixa cosa, és a dir, de quelcom numèricament idèntic, però pensat sota aspectes diferents. Per tot això, la identitat només cobra sentit quan s'afirma com a negació d'alguna diferència prèviament percebuda. La identitat d'A=A no és més que una pura tautologia i una afirmació trivial, a menys que A present alguna diferència, sota algun aspecte, en algun dels dos termes enunciats. Per això mateix, el problema de sentit que planteja la identitat s'entén millor si es formula com un problema d'identitat i diferència. La trivialitat, no obstant això, que tanca el principi d'identitat és una llei general del pensament.

El sentit, no obstant això, d'aquest principi fonamental, sense el que res podria pensar-se, s'experimenta i capta en la consciència que l'ésser humà té de si mateix, en la consciència de la identitat personal, per la que el subjecte es comprèn com un si mateix permanent a través de tots els canvis i una singularitat individual, que el distingeix de qualsevol altra cosa, exterior o interior, inclosos els propis estats interns, mentals o psíquics.

HIST. Els primers problemes filosòfics sobre la identitat van ser formulats pels filòsofs presocràtics que van plantejar la qüestió de la realitat del canvi en la natura: un món que canvia no és comprensible sinó des de la permanència de quelcom que no canvia. Parmènides aplica estrictament el principi d'identitat (A=A), i nega qualsevol raonabilitat al canvi: una cosa no pot ser i deixar de ser, i el que no és no pot arribar a ser. Plató inicia la comprensió, tant del canvi com de la relació d'identitat, com una presència simultània de «allò mateix i allò altre» (veure text). Els binomis aristotèlics de matèria i forma i acte i potència són altres tantes maneres d'explicar la combinació d'allò idèntic amb allò diferent. Els problemes inicials sobre realitat i aparença -una altra versió del canvi- són la primera conseqüència del problema de la identitat. Més tard, la qüestió es trasllada a la identitat i a la diversitat dels conceptes amb què pensem, o a la qüestió d'allò u i allò múltiple, o de l'universal i el particular, tant al terreny epistemològic com en l'ontològic: a moltes coses se'ls aplica un mateix concepte; ara bé, les coses són unitats concretes i diferents, mentre que és problemàtic el tipus d'unitat -o de realitat- que cal atribuir al concepte; unitat o realitat que, d'altra banda, el pensament i el llenguatge d'alguna manera suposen. La qüestió dels universals representa la manera com històricament s'ha intentat donar solució a aquest problema.

Cap al s. XVII, la qüestió de la identitat es renova amb nous enfocaments: l'aparició del subjecte que pensa i que rep les impressions sensibles a través dels sentits, que unifica, per tant, l'experiència i la consciència de l'experiència, obliga a preguntar-se si la identitat que s'atribueix als objectes de l'experiència i fins i tot a aquesta consciència que percep pot afirmar-se més enllà de la temporalitat dels diferents estats de consciència. Es planteja, així, el problema de la identitat personal, al qual l'empirisme de Hume dóna una resposta profundament escèptica (veure text 1 i text 2). Per la mateixa època Leibniz feia del principi d'identitat, junt amb el de no contradicció («A és A i no pot ser no A»), el fonament del seu sistema filosòfic i punt de partida, al seu torn, de les veritats de raó o dels enunciats analítics, i del principi de raó suficient i del de la identitat dels indiscernibles, el fonament de les veritats de fet. L'aparició de l'idealisme alemany representa la versió més desenvolupada i accentuada de la filosofia de la identitat, estenent el problema a tota la realitat, unificant natura i esperit, consciència i objecte; la vertadera identitat és, en Hegel, la identitat d'allò idèntic amb el no idèntic (el que mitjança). La crítica marxista a l'idealisme -que la identitat domina sobre la diferència- posarà de relleu que l'excessiva importància donada a la identitat resulta sempre en detriment de la diferència, o del negatiu o d'allò contradictori, que ve a ser la realitat concreta, convertint-se en una manera falsa d'interpretar-la, i així la «identitat és la forma originària d'ideologia» (veure text). Finalment, alguns estudis contemporanis de semàntica i lògica, com els de G. Frege sobre sentit i referència i la teoria de les descripcions de B. Russell, tenen el seu origen en algunes de les qüestions lògiques i lingüístiques que planteja el problema de la identitat (veure text).

a) La teoria de la identitat com a tipus, que identifica els estats mentals directament amb estats del cervell, ha estat defensada, entre altres, per Köhler, Penfield, Place, Hebb, Feigl i Smart. (De vegades també es coneix aquesta teoria com a central state materialism).

b) Però les crítiques d’autors com Kripke o Schaffer a la teoria de la identitat com a tipus han fet que diversos dels defensors d’aquesta teoria (com Feigl, per exemple) es passin a l’anomenat materialisme eliminatiu, defensat, entre altres, per Paul i Patricia Churchland, Stephen Stich, Feyerabend i Rorty. Aquesta teoria nega l’existència de fenòmens mentals i sustenta que tota identificació o reducció dels estats mentals a estats neuronals (o neurals) ha de conduir necessàriament a una eliminació dels primers. Quan la neurofisiologia mostri que tots les nostres creences, desitjos o dolors no són més que configuracions d’esdeveniments neuronals, aquestes nocions -pròpies d’una psicologia popular- deixaran d’existir.

c) La teoria de la identitat com a instància, en canvi, continua mantenint una certa irreductibilitat dels fenòmens mentals a simples processos físics, i sosté que cada estat mental es correspon a un estat neural i és idèntic a un estat cerebral, però un mateix estat mental pot procedir de distints estats cerebrals. Aquesta teoria admet, doncs, el caràcter irreductible d’allò mental i proposa una forma feble de materialisme no reduccionista (denominat de vegades token-token materialism o materialisme ocasional). Defensen aquesta tesi autors com Donald Davidson (la teoria del de la qual monisme anomal pot incloure’s dins aquesta teoria), Jerry Fodor i Hilary Putnam. Les relacions entre tipus mentals i tipus físics són de tal manera que el mateix esdeveniment mental pot realitzar-se, en circumstàncies distintes, en esdeveniments físics completament distints. Per a aquesta teoria, els esdeveniments mentals han d’entendre’s funcionalment, la qual cosa ha conduït a l’anomenat funcionalisme psicològic (que no ha de confondre’s amb el funcionalisme psicològic de fins del segle XIX i començaments del XX desenvolupat per Dewey i Angell, que més aviat es vincula amb els desenvolupaments de la intel·ligència artificial), i que ha estat defensat, entre altres, per aquest Smart, Armstrong, D.KLewis.

d) L'emergentisme defensat per John Searle, que distingeix entre ment i cos (i cervell més exactament), si bé sustenta que els cervells causen les ments, no adopta una posició reduccionista: la ment no es redueix als mecanismes neurològics ni s’identifica amb ells, sinó que és una propietat emergent causada per aquests. El fet que els processos mentals no siguin reductibles a mers processos biològics no suposa cap forma de mentalisme espiritualista, sinó que és una forma de materialisme emergentista que considera que certes propietats (entre elles la ment) no poden merament reduir-se a les activitats físiques que les causen. Un líquid està format per àtoms, que no són líquids, sinó que la propietat de la liquiditat depèn de l’estructura dels enllaços moleculars. Així, una macropropietat (la liquiditat o l’estat sòlid d’una taula, per exemple), s’expliquen pels seus micropropietats, però no es redueixen merament a aquestes. De la mateixa manera succeeix amb la ment.