Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

DOCUMENT NO REVISAT

Maurice Merleau-Ponty: la visió, el cos, la carn i el món: el quiasmo

[...] Des del moment que veig, és necessari que la visió (com tan ben indica el doble sentit de la paraula) vagi acompanyada d'una visió complementària o d'una altra visió: jo mateix vist per fora, tal com em veuria un altre, instal·lat enmig d'allò visible, mirant-ho a ell des de cert punt. No examinem de moment fins on arriba aquesta identitat entre el vident i allò visible, ni si tenim una experiència plena d'ella o si li falta quelcom i, en aquest cas, què és el que li falta. N'hi ha prou amb advertir per ara que el que veu només pot posseir allò visible si allò visible ho posseeix a ell, si és visible, si, d'acord amb allò que s'ha prescrit per l'articulació entre la mirada i les coses, és una de les entitats visibles, capaç, per una singular inflexió, de veure-les, sent una d'elles.

Es comprèn llavors per què veiem les coses en si mateixes, al seu lloc, segons el seu ser, que és molt més que el seu ser-percebut, i, al mateix temps, estem separats d'elles per tot el gruix de la mirada i el cos: i és perquè aquesta distància no és el contrari d'aquella proximitat, està íntimament harmonitzada amb ella, és el seu sinònim. Perquè aquest gruix de carn constitueix la visibilitat de la cosa i la corporeïtat del vident; no és un obstacle entre ambdós, sinó el seu mitjà de comunicació. Per la mateixa raó em trobo al centre d'allò visible i estic lluny d'això; perquè allò visible és espès i, perquè és espès, està naturalment destinat a ser vist per un cos. El que hi ha d'indefinible en el quale, en el color, no és més que un mode breu, peremptori, d'oferir en un sol quelcom, en un sol to de ser, visions passades i visions futures apinyades. Jo, que veig, tinc també la meva profunditat, ja que estic adossat a com veig de visible i que sé molt bé que m'embolica per al darrere. El gruix del cos, lluny de rivalitzar amb el del món, és, al contrari, l'únic mig que tinc per anar fins al cor de les coses, convertint-me en món i convertint-les a elles en carn.

El cos interposat no és cosa, material intersticial, teixit conjuntiu, sinó sensible per a si, la qual cosa no equival al següent absurd: color que es veu a si mateix, superfície que es toca a si mateixa, sinó a la paradoxa següent: un conjunt de colors i superfícies habitats per un tacte, una visió, per tant sensible exemplar, que ofereix a qui ho ocupa i sent mode de sentir quant se li sembla fora; de forma que, pres com està en el teixit de les coses, ho atreu tot cap a si, se l'incorpora, i, amb el mateix moviment, comunica a les coses que tanca aquesta identitat sense superposició, aquesta diferència sense contradicció, aquesta distància entre el fora i el dins, que constitueixen el seu secret natal [Podem dir que percebem les coses mateixes, que som el món que es pensa, o que el món està en el cor de la nostra carn. En tot cas, un cop reconeguda una relació cos-món, hi ha ramificació del meu cos i ramificació del món i correspondència entre el seu interior i el meu exterior, entre el meu interior i el seu exterior]. El cos ens uneix directament amb les coses per la seva pròpia ontogénesis, soldant un a un altre els dos esbossos que es compon, els seus dos llavis: la massa sensible que és ell i la massa d'allò sensible que neix per segregació i a la que, en tant que vident, roman obert. [...] entre els dos «costats» del nostre cos, el cos com sensible i el cos com sintiente -el que hem anomenat alguna vegada cos objectiu i cos fenomènic- hi ha, més que una distància, l'abisme que separa el En Si del Per a Si. Hi ha el problema, i no ho eludirem, de com el sintiente sensible pot ser també pensat. Però aquí, quan del que es tracta és de formar els nostres primers conceptes evitant en la mesura que es puga els esculls clàssics, no hi ha raó perquè prenguem en compte les dificultats que poden presentar quan li ls confronta amb un cognito que està encara per revisar. Tenim o no un cos, és a dir no un objecte permanent de pensament, sinó una carn que pateix quan està ferida i unes mans que toquen? Ja sabem que les mans no basten per tocar, però decidir, per aquest únic motiu, que les nostres mans no toquen, i relegar-les al món dels objectes i els instruments, seria acceptar la bifurcació de subjecte i objecte, renunciar per endavant a entendre allò sensible i a valer-nos de les seves llums. Creiem, al contrari, que cal agafar-li la paraula per començar. Dèiem que el nostre cos és un ésser de dos fulls: d'una banda, cosa entre les coses, i, per un altre, el que les veu i les toca. Dèiem, perquè és evident, que reuneix en si aquestes dues propietats, i que la seva doble pertinença a l'ordre del «subjecte» i al del «objecte» ens revela relacions totalment insospitades entre ambdós ordres. Si el cos té aquesta doble referència, no pot ser per mera i incomprensible casualitat. Ens descobreix que cadascuna anomena a l'altra. Perquè, si bé el cos és cosa entre les coses, és, en cert sentit, més fort i més profund que elles, i això, dèiem, perquè és cosa, la qual cosa significa que es destaca entre elles i, en la mesura que ho fa, es destaca d'elles. No és simplement cosa vista de fet (jo no veig la meva espatlla), és visible per dret, entra al camp d'una visió a un temps ineluctable i diferida. Recíprocament, si toca i veu, no és perquè té al davant els éssers visibles com a objectes: estan al seu voltant, arriben fins a envair el seu recinte, estan en ell, entapissen les seves mirades i les seves mans per dins i per fora. Si els toca i els veu, és únicament perquè, sent de la seva mateixa família, visible i tangible com ells, es val del seu ser com d'un mig per participar del d'ells, perquè cadascú és arquetip per a l'altre i perquè el cos pertany a l'ordre de les coses així com el món és carn universal. Ni tan sols fa falta dir, com acabem de fer-ho, que el cos es compon de dos fulls, una de les quals, la del «sensible», és solidària de la resta del món; no hi ha en ell dos fulls o dues capes; fonamentalment no és només cosa vista, ni només vident; és la Visibilitat dispersa unes vegades, concentrada altres, i, com a tal, no està en el món, no tanca la seva visió del món com dins un recinte tancat: veu el món mateix, el món de tots, sense haver de sortir-se fora, perquè tot ell, les seves mans i els seus ulls, no és més que aquella referència a una visibilitat i a una tangibilitat-patró de tots els éssers visibles i tangibles, que tenen en ell la seva semblança i el testimoni de la qual recull per la màgia que és el veure i el tocar mateixos. [...]

La carn no és matèria, no és esperit, no és substància. Per designar-la faria falta el vell terme «element», en el sentit en què s'empra per parlar de l'aigua, de l'aire, de la terra i del foc, és a dir, en el sentit d'una cosa general, a mitjan camí entre l'individu espai-temporal i la idea, espècie de principi encarnat que introdueix un estil de ser onsevol que hi hagi una simple parcel·la seva. La carn és, en aquest sentit, un element del Ser. No fet o suma de fets, encara que sí adherent al lloc i a l'ara. Molt més, inauguració de l'on i del quan, possibilitat i exigència del fet, en una paraula, facticidad, la qual cosa fa que un fet sigui fet. I juntament amb això, la qual cosa fa que tingui sentit, que els fets parcel·laris es disposin al voltant d'un «quelcom». [...]

__________________________________________________

Allò visible i allò invisible, Seix Barral, Barcelona 1970, p.168-172, 174.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.