Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Malebranche, Nicolau de (1638-1715) HIST. `malebran.wav', `play"]

Filòsof, religiós i teòleg francès. Va néixer a París al si d'una família vinculada amb la reialesa. Va estudiar filosofia i teologia en la Sorbona. Però estimulat pel Tractat de l'home de Descartes, va iniciar estudis científics. De salut feble, es va incorporar a la Congregació de l'Oratori des de 1664. El 1699 va ser triat membre de l'Acadèmia de Ciències, on va presentar un important estudi sobre la llum i els colors, que explicava com a fruit de la freqüència de la vibracions lluminoses.

Molt influenciat per l'agustinisme -que inspirava l'ordre a què pertanyia- considerava que no hi ha ruptura real entre la religió i la filosofia. Ambdues poden col·laborar en l'esclariment de la veritat, i si es dóna algun conflicte entre ambdues això és a causa del caràcter imperfecte de l'home marcat per l'estigma del pecat original. En el context d'una reflexió sobre la relació entre el cos i l'ànima, va entrar en contacte amb l'obra de Descartes, a la que va saludar com altament positiva, ja que considerava que el dualisme cartesià i el fet de relegar les funcions vitals de l'ànima a meres funcions mecàniques, permetia destacar millor el caràcter purament espiritual de l'ànima, i reformular l'espiritualisme augustinià. La seva primera obra La recerca de la veritat (1674-1675), que va obtenir un gran èxit (es va reeditar quatre vegades en quatre anys), i que va provocar importants objeccions teològiques, semblava a primera vista una sistematització del cartesianisme. De Descartes acceptava el dualisme entre pensament i extensió, la regla de l'evidència, el mètode i la teoria de les idees innates i la teoria del coneixement de Descartes, i va interpretar el problema de la relació entre ànima i cos a partir de les tesis ocasionalistas iniciades prèviament per Cordemoy, i que van desenvolupar Geulincx i La Forge, que va ser qui va introduir la noció de causa ocasional.

Respecte de la gnoseologia cartesiana, Malebranche posa en dubte que l'ànima sigui necessàriament millor coneguda que el cos ja que, argumenta, la consciència és difusa i un sentiment poc clar, mentre que la idea clara és la d'extensió. D'aquesta manera rebutja que la idea sigui un mode de l'esperit, sinó que és l'objecte del pensament. Amb això avançarà la tesi que el coneixement és la aprehensió de les essències dels cossos directament en Déu. La dita tesi l'elabora a partir de la negació i la crítica a les altres teories del coneixement: contra la teoria escolàstica de l'emissió d'imatges semblants als objectes; contra la teoria empirista de la transformació d'impressions corporals en idees i contra la teoria de les idees innates de Descartes. Al seu torn, aquesta teoria del coneixement el condueix a les tesis ocasionalistes, en assenyalar que la relació mútua dels sentiments amb els moviments dels òrgans està fonamentada en Déu. El xoc dels cossos dóna lloc a Déu, autor del moviment de la matèria, per realitzar la seva voluntat, que és la causa universal de totes les coses. Atorgar una força real als éssers creats és divinitzar-los, per això es va enfrontar a la física de les forces de Newton i a Leibniz. Al seu torn, no sols els cossos no poden ser vertaderes causes, sinó que també els esperits són cecs si Déu no els il·lumina.

Així, l'acceptació del dualisme i del mecanicisme cartesià, junt amb el reforç de l'espiritualisme augustinià, plantegen a Malebranche el problema crucial de la comunicació de les substàncies o relación ment-cos, a la que donarà com a explicació l'ocasionalisme: Déu, que és l'infinitament infinit, conté en si mateix les idees arquetípiques de les coses creades. D'aquí que, ja que conèixer una cosa és conèixer la seva idea, el vertader coneixement sigui la visió en Déu. De fet, fins i tot la mateixa visió dels cossos extensos és possible només perquè primerament hi ha una idea d'infinita extensió, de la qual els cossos són només particularitats. L'atenció, llavors, és com una «pregària natural» que condueix a la il·luminació divina, a l'evidència de les idees matemàtiques que són els models perfectes de les realitats materials. Aquesta tesi va ser qualificada per Leibniz de miracle perpetu. Però Déu no sols és la causa dels nostres coneixements, sinó també la causa de tot el que es produeix a l'univers y la causa de la correspondència entre les substàncies extenses i les substàncies pensants. Així, per solucionar el problema de la comunicació de les substàncies, substitueix el concepte habitual de causa pel de causa ocasional, de forma que considera que, en ocasió de produir-se un moviment en l'ànima, Déu intervé per produir el moviment del cos corresponent, i viceversa. No hi ha, doncs, una interacció directa entre cos i ment, sinó mediatitzada per l'acció de Déu.

Malgrat la seva orientació religiosa, la seva concepció racionalista de la fe li va guanyar abundants crítiques dels sectors més conservadors de la religió. La seva teoria de la visió en Déu pot considerar-se com un precedent de l’immaterialisme de Berkeley (qui el va conèixer personalment), i la seva crítica de la noció de causa és un precedent de l'associacionisme de Hume.

Obres

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.