En el nostre estudi Més enllà del principi del plaer desenvolupem una teoria que sostindrem i continuarem en el present treball. Segons aquesta teoria és necessari distingir dues classes d'instints, una de les quals, els instints sexuals, o l'Eros, era la més visible i accessible al coneixement, i integrava no sols l'instint sexual pròpiament dit, no coartat, sinó també els impulsos instintius coartats en el seu fi i sublimats i derivats d'ell, i l'instint de conservació, que hem d'adscriure al jo, i el que vam oposar justificadament, al principi de la tasca psicoanalítica, als instints objectius sexuals. La determinació de la segona classe d'instints ens va causar grans dificultats, però vam acabar per trobar en el sadisme el seu representant. Basant-nos en reflexions teòriques, recolzades en la biologia, vam suposar l'existència d'un instint de mort, la missió del qual és fer retornar tot allò orgànic animat a l'estat inanimat, en contraposició a l'Eros, el fi del qual és complicar la vida i conservar-la així, per mitjà d'una síntesi cada cop més àmplia de la substància viva, dividida en particular. Ambdós instints es comporten d'una forma estrictament conservadora, tendint a la reconstrucció d'un estat pertorbat per la gènesi de la vida; gènesi que seria la causa tant de la continuació de la vida com de la tendència a la mort. Al seu torn, la vida seria un combat i una transacció entre ambdues tendències. La qüestió de l'origen de la vida seria, doncs, de natura cosmològica, i la referent a l'objecte i fi de la vida rebria una resposta dualista.
__________________________________________________
El yo y el ello, IV (Obras completas, 3 vols., Biblioteca Nueva, Madrid
1968, vol. 2, p. 21-22).
Versión en castellano
Sigmund Freud: instinto de vida, instinto de
muerte
En nuestro estudio Más allá del principio del placer desarrollamos una
teoría que sostendremos y continuaremos en el presente trabajo. Era esta
teoría la de que es necesario distinguir dos clases de instintos, una de las
cuales, los instintos sexuales, o el Eros, era la más visible y accesible al
conocimiento, e integraba no sólo el instinto sexual propiamente dicho, no
coartado, sino también los impulsos instintivos coartados en su fin y
sublimados y derivados de él, y el instinto de conservación, que hemos de
adscribir al yo, y el que opusimos justificadamente, al principio de la labor
psicoanalítica, a los instintos objetivos sexuales. La determinación de la
segunda clase de instintos nos opuso grandes dificultades, pero acabamos por
hallar en el sadismo su representante. Basándonos en reflexiones teóricas,
apoyadas en la biología, supusimos la existencia de un instinto de muerte,
cuya misión es hacer retornar todo lo orgánico animado al estado inanimado, en
contraposición al Eros, cuyo fin es complicar la vida y conservarla así, por
medio de una síntesis cada vez más amplia de la sustancia viva, dividida en
particular. Ambos instintos se conducen en una forma estrictamente
conservadora, tendiendo a la reconstrucción de un estado perturbado por la
génesis de la vida; génesis que sería la causa tanto de la continuación de la
vida como de la tendencia a la muerte. A su vez, la vida sería un combate y
una transacción entre ambas tendencias. La cuestión del origen de la vida
sería, pues, de naturaleza cosmológica, y la referente al objeto y fin de la
vida recibiría una respuesta dualista.
__________________________________________________
El yo y el ello, IV (Obras completas, 3 vols., Biblioteca Nueva, Madrid
1968, vol. 2, p. 21-22).
Textos de Diccionario Herder de filosofía
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.