Filòsof i historiador positivista francès nascut a Vouziers (Ardennes). Va estudiar a l'Escola Normal i després d'un període com professor als liceus de Nevers i Poitires, va acabar el seu doctorat en la Sorbona. El seu estudi Assaig sobre les faules en la literatura anglesa (1863) el van donar a conèixer. Poc després obtenia la càtedra d'estètica i història de l'art a l'Escola de Belles Arts de París.
Encara que en la seva filosofia hi ha una gran influència de la dialèctica hegeliana, que intenta amalgamar amb el positivisme evolucionista d'Spencer i el fenomenisme de J. S. Mill, la seva orientació filosòfica era marcadament positivista, tendència que, junt amb l'historiador Ernest Renan, va contribuir a difondre a França enfront de l'espiritualismo de V. Cousin. En la seva concepció reduccionista i positivista Taine vol reduir la filosofia a psicologia, entesa, al seu torn, com l'expressió complexa d'una sèrie d'estats simples que mitjançant un procés dialèctic engendren idees i conceptes. D'aquesta manera s’oposa a qualsevol forma de substancialisme espiritualista. Ànima i món són només fruit d'un procés evolutiu que, en última instància, pot reduir-se a les lleis evolutives formulades per Spencer. És a dir, ‹el vici i la virtut són productes del mateix tipus que el vitriol i el sucre, i tota dada complexa neix a través de la trobada entre altres que són més simples». D'aquesta manera identifica ontològicament i metodològicament les ciències morals amb les ciències naturals. En estètica, especialment a la seva obra Filosofia de l'art (1865), segueix aquesta mateixa orientació. Per a ell les obres d'art són fruit del clima, la situació geogràfica i sociopolítica. És a dir, defensa un cert determinisme històric que redueix allò artístic a funcions de l'ambient físic i del moment històric. Ara bé, malgrat això, l'art continua unes pautes evolutives que, un tant a la manera hegeliana, es despleguen i es manifesten amb major o menor qualitat, en funció del desenvolupament de la generalització de la idea expressada, la plenitud de la seva expressió i del seu valor moral. Basant-se en aquests criteris es pot elaborar una història de l'art. Com a historiador destaca la seva immensa obra inacabada, Els orígens de la França contemporània (5 volums), en les que propugna un retorn als ideals de la Il·lustració i dels enciclopedistes. El seu estudi Sobre la intel·ligència (1870) va tenir una gran influència sobre Théodule Ribot (1839-1916), fundador de la psicologia positiva a França.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.