Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

vida GEN.

(del llatí vita, força o activitat interna mitjançant la que obra l’ésser que la posseeix) Terme simultàniament biològic i filosòfic amb el que es caracteritza el conjunt de propietats dels organismes diferenciats de la pura matèria inerta. De fet, ja en aquesta primera aproximació es mostra la dificultat d’una definició d’aquest terme, ja que involucra les nocions d’organisme i d’allò inert, en la definició de les quals ja es pressuposa, circularment, la vida. En realitat no hi ha una definició clara d’aquest concepte, de manera que més que definir-ho procurarem comprendre-ho a partir de les propietats i característiques comunes a tots els éssers «vius», encara que segons el nivell d’anàlisi en què ens moguem es donaran distintes definicions.


Examinarem aquest concepte des de la seva doble vessant:

  1. com a fenomen biològic i

  2. com a concepte filosòfic

 


1) La vida des de la perspectiva biològica

Des de la biologia, i segons el nivell d’anàlisi en què ens col·loquem (biologia cel·lular, biologia molecular, termodinàmica) es consideren una sèrie de característiques com definitòries de la vida, encara que segons des de quines perspectives no es consideraran fonamentals les mateixes propietats. No obstant això, d’entre les característiques comunes de tot «ser viu» s’han assenyalat com a trets propis definitoris els següents:

Alguns biòlegs contemporanis l’han definit com «la propietat dels objectes dotats d’un projecte» (Jacques Monod, en L’atzar y la necessitat), i l’han caracteritzat per la seva teleonomía, la seva capacitat per a una morfogènesis autònoma i la seva invariància reproductiva (el mateix Monod i François Jacob).

Però cadascuna d’aquestes característiques, per separat, no són suficients per caracteritzar els éssers vius. Així, el metabolisme (capacitat per utilitzar l’energia i la matèria externes al propi organisme per a la preservació i reproducció d’aquest), encara que en els organismes evolucionats és un procés molt complex, no es distingeix d’altres processos que es donen en el món no viu. No obstant això, en els fenòmens vitals s’aprecia sempre un procés d’autoorganització relativament independent del medi extern, de manera que en ells es produeix (no pres en el seu conjunt i en relació amb el medi, sinó en l’organisme viu), una inversió del sentit general de l’entropia, ja que, en comptes d’augmentar, genera una entropia negativa o neguentropia, regulada per processos d’homeòstasis (estabilització dels paràmetres biològics enfront de les exigències i constriccions del món extern). I. PrigoginePerò, tal com ho ha teoritzat Prigogine i tal com s’ha estudiat en la moderna física del caos, l’ordre i l’autoorganització sorgeixen del desordre, sense necessitat d’un ésser viu que inverteixi el procés entròpic. Per la seva banda, tampoc la reproducció, presa aïlladament, és una característica específica dels éssers vius., ja que els cristalls, per exemple, també presenten propietats de reproducció semblants a les pròpies dels éssers vius. Així, la introducció de gèrmens de cristalls en determinades solucions salines permet la reproducció indefinida dels esmentats cristalls, que continuen unes pautes d’organització que copien del germen inicial introduït. En quant a l’evolució i capacitat d’adaptació al medi, s’ha suggerit que és una propietat comuna als éssers vius i a altres estructures, tals com la mateixa cultura (veure teoria de mems). Tesi que s’assembla a la que defensa Popper en la seva concepció del «món tres», capaç d’evolucionar d’una manera semblant a com s’efectua la evolució darwiniana. A més a més, la sensibilitat (entesa com a resposta a estímuls exteriors) i l’autonomia motriu pot verificar-se també en màquines i artefactes que difícilment situaríem entre els éssers vius. D’aquí que cap dels esmentats trets presos aïlladament sigui suficient per caracteritzar el fenomen vital. Per això, sigui quina sigui la definició que s’hagi donat de la vida, sempre es presenta un problema de demarcació entre allò viu i allò inert, ja que, tant les propietats d’autoorganització, com les del naixement, creixement i mort (en el sentit de desestructuració), es donen en el món considerat inert. A més a més, des de la perspectiva de les diferents teories de la biogènesis (especialment de les defensores de la panspèrmia i dels teòrics de l’exobiologia), s’ha assenyalat una dificultat més, doncs s’ha fet insistència en les limitacions del nostre coneixement de la vida, ja que es restringeix només al coneixement dels éssers vius terrestres.

És a dir, l’exobiologia (o estudi d’hipotètiques formes de vida extraterrestres) planteja un gran interrogant: tota forma de vida és semblant a l’única que coneixem, és a dir, la terrestre? Res assegura que tota forma de vida hagi d’estar constituïda per la química del carboni i de l’aigua. Així, per exemple, s’ha especulat amb la possibilitat de formes de vida basades en el silici i l’amoníac, per exemple. L’anunci d’unes possibles traces de vida a Mart semblant a les de la Terra (a partir de l’estudi -divulgat a l’estiu de 1996- d’un meteorit d’origen marcià trobat en l’Antàrtida) donaria força a la tesi que sustenta que les formes de vida probablement siguin com les formes terrestres, encara que, òbviament, la carència de proves sobre altres formes de vida impedeix arribar a cap conclusió (veure principi antròpic). De fet les actuals sondes enviades a Mart encara no han donat cap resposta definitiva respecte de la possible existència de formes de vida passades o presents en aquest planeta.

No obstant això, la biologia ens mostra que, més enllà de la gran diversitat aparent i de la gran multiplicitat d’éssers vius coneguts, es troba una unitat estructural a nivell molecular. Per aquesta raó una millor comprensió del fenomen vital ha de donar-se en aquest nivell. En la seva organització molecular tots els éssers vius (coneguts) estan constituïts pels mateixos components fonamentals: proteïnes i àcids nucleics, que, tanmateix, es componen de només vint aminoàcids i cinc nucleòtids, i tot això basat en la química del carboni. Característic de tots els éssers vius és la propietat de la transcripció del seu codi genètic, que correlaciona cadenes de nucleòtids en àcids nucleics amb cadenes d’aminoàcids en proteïnes. Aquesta transcripció es basa en un codi genètic essencialment comú que associa un conjunt de tres nucleòtids (anomenats codó) en un ordre determinat, amb un, i només un, dels vint aminoàcids de les proteïnes. D’aquesta manera, s’ha comparat un àcid nucleic (format per un màxim de 64 colzassos) amb una «paraula» formada per «lletres» (els nucleótidos) i per «síl·labes» (els codons), de manera que l’àcid nuclèic pot «traduir-se» per la proteïna canviant cadascun dels codons pels aminoàcids que estan associats a ell. Tenint en compte aquesta unitat estructural, pot dir-se que l'«alfabet» que constitueix el codi genètic és universal, i val tant per a un bacteri com per a un elefant. Ja que aquesta és la característica millor coneguda dels éssers vius, la noció del fenomen vital probablement s’ha d’entendre a partir d’aquest nivell, que, en la mesura que mostra unes característiques universals per a tots els éssers «vius» terrestres, suggereix l’existència d’un origen comú d’aquests, la qual cosa ens remet, d’una banda, a les teories evolutives i, d’altra banda, al problema de la biogènesis.

 

2) La vida com a concepte filosòfic

Respecte al concepte de vida, la tradició filosòfica l’ha afrontat des de dos grans perspectives diferents:

1) la primera, paral·lela al desenvolupament de la biologia, ha intentat establir un criteri de demarcació entre allò visc i allò inert, i ha intentat definir el fenomen vital.

2) la segona, prescindint del que és específicament biològic, ha conceptualitzat la «vida» com la realitat radical des de la que ha de partir la reflexió filosòfica. Aquesta posició ha originat l'anomenada filosofia de la vida que s’exposa en un article a banda, cenyint-nos ara a la primera de les perspectives assenyalades.

Aristòtil

En la història del pensament, la noció de ser viu plenament diferenciat de la resta de la natura va apareixent gradualment. De fet, algunes concepcions presocràtiques, com les dels milesis, per exemple, no establien aquesta distinció de manera contundent, ja que consideraven que tota la matèria és viva (hilozoisme). Tal distinció es produirà més aviat a partir de Plató que, en el context de la seva concepció dualista, va venir a identificar vida amb ànima. Per la seva banda, Aristòtil encara que va rebutjar aquesta identificació, considerava a l’ànima com el principi vital, de forma que des de la perspectiva del seu hilemorfisme entenia la vida com a fruit de l’acció d’un principi formal estructurador de la matèria que ja posseeix la potencialitat de la vida. Va concebre una jerarquia d’ànimes o principis vitals: una ànima vegetativa (vegetals), una ànima sensitiva (animals) i una ànima intel·lectiva (éssers humans), encarregades de les funcions de la nutrició, la reproducció, la sensibilitat, la memòria, la voluntat i li intel·ligència. No obstant això, conseqüentment amb la seva concepció hilemòrfica, declarava que l’ànima no pot sobreviure sense el cos, raó per la qual negava la possibilitat de la immortalitat individual (veure textos).

Descartes

Aquesta concepció del fenomen vital és la que va predominar fins a la irrupció del mecanicisme cartesià que, a partir de la seva diferenciació entre la substància pensant i la substància extensa, va negar l’existència d’un ànima en els animals, als que considerava com meres màquines. El mecanicisme ja havia estat sustentat per Hobbes, i el descobriment del mecanisme de la doble circulació de la sang per part d’Harvey el 1628, el va venir a reforçar. Aquesta concepció de l’animal-màquina, concebut com un autòmat, va conduir a la radicalització del mecanicisme reduccionista, que va tenir els seus màxims  exponents en els filòsofs materialistes del segle XVIII: La Mettrie, D’Holbach i Helvetius. Per la seva banda, Leibniz va entendre el fenomen vital a partir de la seva teoria de l’harmonia preestablerta, situant-se al marge de la polèmica que va enfrontar als mecanicistes amb els seus oponents, els organicistes-vitalistes capitanejats per Blumenbach, i amb els defensors de l’animisme, com Stahl.

El mecanicisme va adoptar diferents formes, una d’elles va ser la de l'emergentisme de Malpighi, que considerava tot cos com una conjunció de màquines diminutes interrelacionades, i el cos total resultant com un fenomen emergent. Aquesta tesi se va anar imposant a mesura que van ser realitzant-se els primers descobriments de biologia cel·lular. En aquest context, la filosofia del romanticisme va tendir a adoptar posicions organicistes, i la Naturphilosophie d’autors com Schelling, per exemple, condemnaven el reduccionisme mecanicista. La pugna entre mecanicisme (no necessàriament dualista, com el cartesià, sinó també plenament materialista) i vitalisme va marcar el desenvolupament de la filosofia en el segle XIX i començaments del segle XX. La tesi central d’aquesta última corrent era la de defensar que, encara que formalment un organisme es pugui descriure com un entramat d’òrgans o cèl·lules amb una determinada composició bioquímica, això no explica encara la diferència entre allò viu i allò inert. És a dir, negaven el reduccionisme que explica el fenomen vital a partir de les propietats fisicoquímiques o bioquímiques de la mateixa matèria, sustentaven que la vida només pot ser explicada a partir d’algun principi vital (l’entelèquia de Driesch, o l'élan vital de Bergson, per exemple) irreductible a la simple matèria. Aquest últim autor va elaborar el seu pensament a partir d’una reflexió sobre el fenomen vital en el doble sentit que exposàvem en encapçalar aquest apartat, ja que, alhora, forma part dels filòsofs de l'anomenat corrent de la filosofia de la vida, junt amb autors com Dilthey (veure text), Nietzsche, Troeltsch, Euken, o Ortega i Gasset i el seu raciovitalisme.

 


 


El contingut d'aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.