Atribut que es pot predicar de tots els individus d'una mateixa espècie, i només d'ells, encara que no forma part de la seva definició. Per exemple, segons Aristòtil, la possibilitat d'aprendre a llegir i escriure és una propietat de l'home, però aquesta propietat no entra a formar part de la seva definició. La propietat, llavors, és allò que sense expressar l'essència d'un objecte d'una determinada classe, només li pertany a ell. No obstant això, la propietat apareix unida d'alguna manera a l'essència ja que, seguint el mateix exemple, la propietat «aprendre a llegir i escriure» i l'essència «ser home» són recíproques: si s'és home, es pot aprendre a llegir i escriure, i si es pot llegir i escriure, s'és home. No obstant això, a més d'aquest significat que tendeix a lligar la noció de propietat amb la d'essència (encara que sense confondre's amb ella), Aristòtil mateix concep de vegades la noció de propietat com més pròxima a la d'accident. Així, distingeix entre la propietat en si (que distingeix una cosa respecte d'una altra: ser home és ser animal mortal, però capaç de coneixement i ciència); les propietats perpètues (tot ser viu té -segons Aristòtil- la propietat d'estar format per cos i ànima); les propietats temporals (per a un home, el poder passejar-se) i les propietats relatives que distingeixen una cosa respecte d'una altra de manera relativa (ser bípede, respecte a ser quadrúpede).

Porfiri va distingir quatre significats d'aquesta noció:

• 1) allò pertanyent a una espècie, però no a tot individu d'ella (per exemple, ser filòsof o practicar la medicina, que només pertany a l'espècie humana, però no a tot home);

• 2) allò pertanyent a tots els individus d'una espècie però no a una sola espècie (per exemple, ser bípede);

• 3) allò pertanyent a una sola espècie però només en un moment determinat (per exemple, l'emblanquinament dels cabells en la vellesa);

• 4) el conjunt dels altres tres significats: el que pertany a tota una espècie, només a ella i sempre (per exemple, la propietat de poder riure, que és específicament humana).

Kant, per la seva banda, va considerar que les propietats de les coses no poden derivar-se de la seva essència, de ser així, podríem obtenir analíticament les propietats de tots els conceptes. En canvi, Kant pensa que per conèixer una propietat de quelcom, de la substància, per exemple, és necessari sortir fora del seu mer concepte. El coneixement de la propietat «ser permanent», inherent a la substància, no s'obté per mer anàlisi del concepte de substància, sinó que implica la necessitat d'una síntesi. Només a través d'una intuïció pura a priori poden conèixer-se les propietats d'una cosa (veure predicables).

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.