|
|
FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
| Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
(del llatí sublimis, elevat en l'aire) Experiència estètica, distinta de l'experiència d'allò bell, que implica un sentiment associat a actituds, formes artístiques i literàries, grandioses, excelses o molt elevades. El concepte d'allò sublim apareix lligat a la noció d'entusiasme i a la bogeria bona en Plató, qui en el Fedre assenyala la relació entre la dita bogeria i la inspiració de les muses (veure cita), i insisteix en la vinculació entre la bona bogeria, l'entusiasme i la preexistència de les ànimes (veure text). Però la noció d'allò sublim entès com vinculat a allò grandiós en general i a un «ànima gran» en particular, apareix en un text del segle I titulat Sobre allò sublim, atribuït erròniament al pensador del segle III Longí (que de vegades se l'ha identificat com Dionisi d'Halicarnàs), i que durant el segle XVII, gràcies a la traducció que d'ell va fer Boileau, va tenir molta influència en el pensament estètic. Segons aquesta obra clàssica, allò sublim correspon, bé a causa de la noblesa de les accions, generalment de les heroiques o d'aquelles que comporten un fort sacrifici, bé de certa força del discurs que és capaç d'elevar l'ànima, bé a causa de la grandesa del pensament exposat. En general, allò sublim s'associa generalment a certes manifestacions de la bellesa artística, encara que en major grau a la grandesa de la natura, o al comportament moral completament íntegre. En qualsevol cas, segons aquesta concepció, allò sublim en l'àmbit literari no depèn tant del seguiment d'unes regles formals com de la lliure expressió d'aquella bogeria interior de què parlava Plató.
En Aristòtil (Poètica, 14,1453b), la relació entre allò bell i allò sublim ja estava implícita perquè, per a l'estagirita, la tragèdia engendra una forma de plaer que neix de la pietat i del terror de les situacions que presenta (el que equival a l'efecte de la catarsis). Així, a l'associació amb el plaer, se li uneix la que l'emparella amb certes formes d'angoixa o de terror. Hume va destacar (en els seus Assajos morals i polítics de 1741) l'aparent paradoxa d'aquesta associació entre bellesa, plaer, terror i ansietat i, a partir d'ell, Edmund Burke (1729-97), en la seva Investigació sobre l'origen de les idees d'allò bell i allò sublim (1756), va afirmar que, mentre la bellesa neix directament del plaer, allò sublim procedeix de l'instint de conservació, de la por i del dolor però, tanmateix, aquest dolor pot produir una forma de plaer en la mesura que l'ànima s'allibera del perill (veure cita).
Important és el tractament que efectua Kant d'aquest concepte, que va estudiar fonamentalment en dos textos, en Allò bell i allò sublim (1764), en el que reprodueix en bona part els arguments de Burke (fonamentalment de tipus fisiològic), i en la Crítica del judici (1790), llibre en el qual tracta amb més rigor aquesta noció, i vol superar el tractament anterior i acostar-lo a la seva filosofia transcendental. Segons Kant allò sublim té dos components diferents que donen lloc a dues formes distintes:
el sublimi matemàtic, basat en la confiscació d'una magnitud desmesurada, que està més enllà de les proporcions de la sensibilitat humana, i
el sublimi dinàmic, que procedeix d'una potència aterridora.
En ambdós casos, el sentiment de poder superar aquesta desproporció i el poder transcendir-la és el que provoca el goig associat a allò sublim (veure cita). Segons Kant, tant allò bell com allò sublim sorgeixen a partir del judici del gust, però mentre allò bell sorgeix de la relació entre la sensibilitat i l'enteniment, allò sublim sorgeix de la relació entre allò sensible i la raó.
L'essència d'allò bell es troba en la forma de l'objecte i, per tant, té una limitació. En canvi, allò sublim és l'informe en tant que va associat a l'infinit, ja que la natura supera la facultat humana de comprensió. Per això, en la perspectiva transcendental kantiana (en el seu gir copernicà), allò sublim no es troba en l'objecte contemplat sinó en el subjecte que, per mitjà de la raó va més enllà dels límits de la sensibilitat (és a dir, els límits de l'àmbit fenomènic) i, mitjançant una emoció pròpia de la natura humana, obté el coneixement de la seva superioritat. El que és sublim (a diferència d'allò bell, que es troba en l'objecte) només es dóna en l'acte d'aprehensió: no hi ha objectes sublims, sinó que allò sublim es troba en el subjecte. En aquest sentit és un acostament no conceptual (sinó emotiu) al món noümènic, que evita les contradiccions dialèctiques descrites en la dialèctica transcendental. Per mitjà d'allò sublim el subjecte accedeix als més grans sentiments espirituals que són manifestació del caràcter lliure de l'home enfront de la natura, per grandiosa que aquesta se'ns presenti ja que, encara que allò que s'ha desproporcionat dels actes o de les situacions que engendren el sentiment d'allò sublim ens manifesten els nostres propis límits, la nostra capacitat racional se sobreposa a ells, sent la seva superioritat i desvela el nostre destí com a éssers morals (veure text).
Per aquesta transcendència del fenomènic i el corresponent acostament d'allò sublim al món noümènic, Schiller (en els seus Assajos sobre allò sublim), seguint el camí kantià, també situa allò sublim en un àmbit intermedi entre l'estètica i l'ètica, i distingeix entre allò sublim teòric (oposat als condicionants del coneixement sensible) i allò sublim pràctic (vinculat amb l'acció). També a la manera kantiana Schelling ho considera com a expressió de la presència de l'infinit en allò finit. Per la seva banda, Schopenhauer (El món com a voluntat i representació, § 39) concep allò sublim com a manifestació de les forces de la natura regides per la cega voluntat sense sentit (veure text). En l'estètica posterior la noció d'allò sublim (la condició estètica de la qual va ser negada per Croce) va ser represa per G. Santayana en el seu El sentit de la bellesa (1896).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.