FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Heràclit d’Efes, �/DV68,4J@H (ca. 550-c.480 a.C.) HIST.

Filòsof grec presocràtic. Com succeeix sovint amb els filòsofs presocràtics, el coneixement que es té d’aquest autor és bastant pobre, doncs no hi ha dades fiables de la seva biografia, i les dades que hi ha es barregen amb la llegenda. Pel que sembla és segur que descendia d’una família noble de Efes, probablement de la dels propis reis. Va renunciar als seus drets dinàstics a favor del seu germà, i es va retirar al temple de Artemisa Efesia on va dipositar el seu llibre, lluny de la majoria dels ciutadans, ja que es manifestava un gran menyspreu per «la majoria», a la qual oposava «els millors» (fragments 1, 19, 34, 49, 104). Va escriure una obra, el títol de la qual ens és desconegut, encara que com la majoria de les obres dels presocràtics és coneguda com a B,DÂ NbF,TH, és a dir: Sobre la naturalesa. No obstant això, fins i tot s’ha posat en dubte que arribés a escriure realment una obra en el sentit habitual de la paraula, i que el que posteriorment va ser conegut com a tal no fos més que una recopilació de les seves sentències. Però la majoria d’especialistes coincideixen a afirmar que realment sí va escriure tal obra, que, a més, va tenir força ressonància i difusió, com ho prova el fet que, pel que sembla,  Parmènides ja la va conèixer, uns deu anys més tard, malgrat viure en la Magna Grècia, bastant allunyada de les costes jòniques on estava Efes. A les dificultats del coneixement de l’obra d’Heràclit s’afegeix l’estil críptic i oracular de les seves sentències, escrites en forma aforística i de contingut ambigu, que li van valer el sobrenom d’Heràclit el fosc. Aquest mateix estil oracular heracliteà, que indica el seu pensament mitjançant imatges i a través d’aforismes, reforçava el seu menyspreu per la majoria, incapaç d’entendre’l perquè, segons ell, són cecs a la cosa més evident que és, precisament, el sentit ocult de la naturalesa: «els ulls i els sentits són testimonis dolents per als homes que tenen una ànima bàrbara» (frag. 107, veure text ).

Pel que sembla, la seva obra, escrita en prosa, tractava fonamentalment de ser l’exposició d’una doctrina innovadora, ja que Heràclit no va ser deixeble de ningú (encara que coneixia la filosofia dels milesis i la de Pitàgores, al que critica i menysprea). El nucli doctrinal del seu pensament el va extreure del seu propi autoconeixement, investigant-se a si mateix (frag. 101), seguint la sentència de l’oracle: «coneix-te a tu mateix». I l’esmentat nucli és la doctrina del 8`(@H (logos). De fet ell es considerava posseïdor d’una veritat de la qual les seves paraules són només transmissió: «si no m’escolteu a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són un» (frag. 50). El logos és, a la vegada, discurs, raó i «raó de ser» de les coses; una veritat única que la ment pot comprendre perquè també la ment humana és, en certa manera, part o comunió d’aquest logos que és comuna a tots, però que la majoria no entén. El logos és també ordinador («estan en desacord sobre el que els és més familiar, sobre aquest logos que tot ho governa, i el que troben cada dia els sembla estrany». frag.72). Però, simultàniament, el logos és també quelcom que ha de ser escoltat, però no a través dels sentits, sinó a través de l’ànima (psykhé) que està en contacte amb ell. A la vegada, el logos també és llei universal de l’esdevenir i és plenament independent de qui l’escolta, encara que és comú a tots («per això cal seguir el que és comú, doncs el comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular». frag. 2). En la mesura que és captat per la psykhé, el logos és pensament humà, però en si mateix és la llei de l’univers de la qual deriven, o haurien de derivar, totes les lleis humanes (veure fragments sobre el logos ).