FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Filòsof i escriptor espanyol, nascut a Bilbao. Doctorat en filosofia i lletres per la universitat de Madrid, va obtenir el 1891 la càtedra de grec a la universitat de Salamanca, de la que va ser professor fins a la seva jubilació el 1934, a excepció dels anys d’exili a Fuerteventura i residència a París i Hendaia (1924-1930), i rector en els dos períodes de 1900-1924 i 1931-1936. Després d’uns anys d’adhesió al socialisme (1892-1896), una crisi religiosa patida el 1897 li porta a una concepció molt personal de la religió, que expressa d’una forma paradigmàtica en Del sentiment tràgic de la vida en els homes i als pobles (1913). El seu enfrontament amb la dictadura de Primo de Rivera el va conduir a ser deportat a l’illa de Fuerteventura, d’on fuig a França, per viure a París i Hendaia. A la seva volta a Salamanca, el 1930, és elegit diputat i anomenat rector vitalici de la universitat. Destituït del càrrec pel general Franco, per haver criticat les crueltats franquistes, va morir al cap de pocs mesos d’un atac cardíac.

Escriptor pertanyent a la «generació del 98», la preocupació per Espanya és un tema fonamental a les seves obres i el seu pensament. Atribueix la situació de decadència d’Espanya tant als esdeveniments de la història dels segles XVII i XVIII, que van aïllar el país de la resta d’Europa, com a la idiosincràsia del poble espanyol, a què crida a una renovació de la vida, en unes ocasions apel·lant a una obertura d’Espanya a Europa, com En torno al casticismo (1895), altres, com en Sobre la europeización, apel·lant a una espanyolització d’Europa. A poc a poc sorgeix la imatge d’una Espanya ideal, capaç de superar l’estat de postració en què es troba la real; el seu heroi i el seu símbol és la figura del Quixot.

La filosofia d’Unamuno és, pròpiament, la que es conté en Vida de don Quijote y Sancho (1905), Del sentimiento trágico de la vida (1913) i La agonía del cristianismo (1925). En aquestes obres apareix fortament influït per l'existencialisme de Kierkegaard, amb l’accent posat en l’individu concreto i la situació d’angoixa i agonia que defineix l’home. L’essència de la vida és un ànsia de no morir i el desig d’eternitat, i l’angoixa -que procedeix del conflicte entre fe i raó: l’agonia- arriba a l’hora d’argumentar racionalment l’eternitat. Unamuno prefereix, a la fe racional, la fe voluntarista, la que entre el sentiment i la raó, es decideix pel primer, immersa sempre en dubtes, però amb la voluntat decidida de «crear el que no veiem», parafrasejant la definició de fe de sant Pau (Hebreus 11,1). Aquesta força de voluntat la veu encarnada a la figura literària del Quixot, la vida de la qual exemplifica -segons Unamuno- la lluita per la supervivència i la immortalitat, com a resposta, o solució, al sentiment tràgic de la vida. La filosofia mateixa no és -ni ha estat- una altra cosa, sosté, que reflexió sobre aquest mateix sentiment.

La seva decisió a favor de la via quixotesca de la «abús» explica que triés el teatre, la novel·la i la poesia per exposar, també en aquests gèneres literaris, les seves idees filosòfiques.

Obres

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.