FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

deisme HIST.

(del llatí deus, déu) La creença en Déu, no segons els ensenyaments d’una revelació, sinó tal com admet la sola raó natural. Suposa una forma d’entendre la relació entre Déu i el món tal que Déu es concep només com a creador i legislador de l’univers, el que dóna l’impuls inicial de moviment, com el rellotger que engega el rellotge per deixar després que segueixi els seus propis impulsos, però en cap cas com un Déu personal que entaula una relació amb el món a través de la revelació o la providència, o que intervé en la història humana amb miracles i fets sobrenaturals. El terme, d’origen anglès (deism), es difon en el s. XVI a França (déisme), introduït per Pierre Viret, deixeble de Calví, com a intermedi entre l’ateisme i el teisme. En els segles XVII-XVIII, s’utilitza a Anglaterra i França, sobretot per part dels il·lustrats, com equivalent d’una «religió natural», o racional, que es recolza només en la raó i que oposen a una creença en Déu basada en la revelació i els miracles, que rebutgen, i allunyada de la credulitat i la superxeria.

El contingut concret d’allò que el deisme admet com propi o acceptable per la raó natural varia segons les èpoques i els autors. A Anglaterra, els deistes dels segles XVII i XVIII no constitueixen un grup filosòficament important, i són més aviat escriptors i moralistes. Destaquen l’irlandès John Toland (1670-1722), potser el primer a anomenar-se «lliurepensador», que va escriure una obra el títol de la qual és ja un resum de la seva concepció deista: Cristianisme sense misteris, o tractat que mostra que no hi ha res en l’Evangeli que sigui contrari a la raó, ni superior a ella, i que cap doctrina cristiana pot anomenar-se amb propietat misteri (1696), i Matthew Tindal (1657-1733), racionalista i radical, l’obra de la qual porta el títol també significatiu del cristianisme tan vell com la creació o l’Evangeli com nova publicació de la religió natural (1730). El deisme anglès va ser criticat per Joseph Butler (1692-1752), capellà de la casa real, amb la seva obra La religió, natural i revelada, en analogia amb la constitució i el curs de la natura (1736), on sosté que totes les critiques que poden dirigir-se a la religió revelada poden dirigir-se igualment a la religió natural.

Hume és també considerat deista, perquè encara que pròpiament debilita els arguments del deisme en criticar la possibilitat d’una «natura humana» sobre la qual es recolzaria una suposada religió natural, el seu escepticisme davant de tota mena d’arguments de la existència de Déu, tal com ho expressa sobretot en Diàlegs sobre la religió natural (1779) i l’explicació religiosa de l’origen del sentiment religiós en el temor, més aviat representen la culminació del deisme anglès, encara que de vegades pot ser considerat un autor ateu.

A França, el deisme és, almenys inicialment,  la postura dels grans enciclopedistes: Voltaire es va mantenir sempre fidel al seu deisme (al qual ell anomenava, no obstant això, teisme); Diderot -qui defineix el deista com l’home que no ha viscut prou, o no sap prou, per ser un ateu-, deistes en un començament, es van convertir en materialistes ateus; J.J. Rousseau sembla professar un cert deisme en la «Professió de fe d’un vicari savoià», del llibre IV de la seva obra Emili, o de l’educació (1762). La majoria d’enciclopedistes restants, d’Holbach, Helvétius, La Mettrie, Condillac, etc., van partir del deisme per arribar a l’ateisme materialista. Normalment, a França, a diferència d’Anglaterra, el deisme ataca al cristianisme o al teisme en general per considerar-lo part de la ideologia prerrevolucionària o fruit de la superstició.

El millor exemple de deisme és, no obstant això, Kant (veure cita) qui, en La religió dins els límits de la mera raó (1792-1794), sosté que l’única religió possible és la moral.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.