FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

´Mono sapiens´, humà emocional

FERRAN REQUEJO  - 25/04/2007

QUAN ELS HUMANS afrontem dilemes morals, les zones del cervell que s'activen són àrees emocionals antigues en termes evolutius

Fins fa pocs anys s'acostumava a dir, també en escoles i universitats, que els animals actuaven per instint, mentre que els humans ho fèiem per racionalitat. Avui ja anem sabent que ambdues afirmacions en molts casos resulten falses.

La tradició occidental, començant pels estoics grecs i romans (Zenó, Ciceró, Sèneca), passant pel cristianisme i arribant a la Il·lustració laica contemporània ha impulsat la imatge d'una separació radical entre el món animal i el món humà.

La imatge ha estat la de dos universos no sols diferents, sinó disjunts, sense a penes contacte entre si. Però les coses no semblen correspondre a aquesta imatge. La realitat resulta ser bastant més complexa, tant del nostre costat com del costat dels animals no humans.

Els estudis actuals de primatòlegs mostren una línia de continuïtat entre els comportaments dels primats antropoides i humans (per citar un autor, si els interessen aquestes coses, els recomano dos llibres divulgatius de Frans de Waal: El mico que portem dins - 2005- i Primats and philosophers - 2007-).

En termes generals destacaria tres conclusions:

a) la moralitat és anterior a la humanitat,

b) els antropoides i humans som grupals; el comportament moral més sofisticat i pacífic dins el propi grup contrasta amb el caràcter més agressiu i cruel del comportament entre grups, i

c) la base evolutiva de la moralitat està més recolzada en les emocions que en la racionalitat.

Vegem, a la carrera, deu observacions concretes dels esmentats estudis: 1) en els antropoides es donen comportaments d'empatia i compassió, sensibles al patiment aliè: salvar animals d'altres espècies, esperar als qui es queden endarrere, proveir d'aliment als individus que no es valen per si mateixos, etcètera, 2) es competeix bàsicament per tres coses: recursos, sexe i poder, 3) els ximpanzés estableixen coalicions per decidir les posicions de major rang (no sempre predomina el més fort); això comporta avantatges (seguretat, sexe) però també vides molt més estressades en els mascles de rang superior (nombre d'úlceres, atacs cardíacs, etcètera), 4) la cooperació és més fàcil quan la jerarquia del grup és clara i estable, 5) hi ha mecanismes de resolució imparcial de conflictes en ximpanzés i bonobos, 6) també es donen mecanismes de reconciliació després de les disputes, 7) la xenofòbia enfront d'altres grups és general - excepte en els bonobos, una espècie més tolerant, amb dominància de les femelles, i amb pràctiques sexuals no dirigides només a la procreació sinó a les aliances, a la disminució de tensions i a la resolució de conflictes, 8) la reciprocitat i el ressentiment són universals en el comportament antropoide, així com el càstig als individus que no cooperen, 9) ximpanzés i bonobos mostren comportaments basats en l'equitat para dirimir el que és o no és acceptable, 10) l'aprenentatge i l'experiència resulten fonamentals en el comportament antropoide (els mateixos individus actuen de manera distinta en grups o circumstàncies diferents).

Sona a conegut, no? La neurociència actual, a més a més, ens diu que quan els humans afrontem dilemes morals, les zones del cervell que s'activen són àrees emocionals antigues en termes evolutius.

Potser tot això sorprengui a alguns, almenys en alguna mesura, però gairebé res d'això sembla aliè. I apunta en el direcció correcta. Hem de corregir la tendència a l'antropocentrisme que ens ha llegat la cultura occidental.

El nostre maquinari cerebral és un producte de l'evolució. Els antropoides són els nostres cosins pròxims. Són intel·ligents i mostren relacions socials competitives i cooperatives complexes. Els humans tenim més habilitats cognoscitives i morals, però continuem sent animals competitius, cooperatius i emocionals com ells.

En aquest sentit, les versions antropològiques d'Hobbes i de Kant apareixen avui com massa simples. D'una banda, sembla que no som ni tan egoistes ni tan racionals com alguns economistes esgrimeixen, però, d'altra banda, en contra d'algun tipus d'humanistes,no sembla que la racionalitat sigui més important que les emocions en les nostres respostes a dilemes morals.

D. Hume i A. Smith (segle XVIII) ja van intuir la importància moral de les emocions. Com he comentat altres vegades, la racionalitat a través del llenguatge és el que més ens distingeix com a espècie, però no és el que més ens constitueix com a tal.

Alguns afegiran: "I així ens va". Però sense les emocions, els millors comportaments de la nostra espècie, com l'empatia amb el patiment aliè i la solidaritat, o decisions civilitzades sobre els drets humans o sobre drets dels animals, serien menys probable.

Els drets dels animals són avui tractats com una qüestió de justícia des de distintes perspectives (P. Singer des de premisses utilitaristes; M. Nussbaum des de l'enfocament de les capacitats). A través de la racionalitat podem ser capaços del millor en les nostres regles ètiques i polítiques, però també del pitjor en els nostres comportaments pràctics, especialment cap a individus de grups distints del el nostre.

Una actitud racional serà tractar d'entendre d'on venim, com un ingredient fonamental per saber millor per què ens comportem com ho fem, i per desfer les imatges esbiaixades i empobrides, de caràcter racionalista i moralista, d'uns homo sapiens capaç alhora de compondre simfonies, d'elaborar sofisticades teories científiques i filosòfiques, i de seguir matant-se entre si.

FERRAN REQUEJO , director del Grup de Recerca de Teoria Política i catedràtic de Ciència Política en la UPF

(Article aparegut a La Vanguardia del dia 25 d’abril de 2007).

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.