Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Friedrich Nietzsche: bases científiques de l’etern retorn

Absència de força infinita

Ha existit una quantitat infinita d’estats energètics, però no d’estats diferents fins a l’infinit: això suposaria una energia indefinida. L’energia només té un «nombre» de qualitats possible. (Fragments, p. 7.)

Quin precepte i quina creença expressen millor la revolució desencadenada pel triomf de l’esperit científic sobre l’esperit religiós inventor de déus? Nosaltres insistim en el fet que l’univers, en tant que força, no pot ser imaginat com il·limitat -nosaltres ens prohibim el concepte d’una força infinita, per inconciliable amb el concepte de «força». (Voluntat de Poder, llibre II, § 310.)

Concebudes com sempre noves, fins a l’infinit, les mutacions o els estats d’una energia determinada representen una contradicció, per a tota magnitud o economia en el canvi que se li suposi, si aquesta energia és eterna. Hauríem de treure aquestes conclusions: 1. O bé que la seva activitat va començar en un moment determinat i que acabarà en un altre -però un començament en l’activitat es absurd, perquè si l’energia es trobés en equilibri, ella romandria en aquest estat perpètuament! 2. O bé que no pateix canvis sempre nous, fins a l’infinit, sinó que la successió cíclica d’un determinat nombre de tals canvis es desenvolupa repetint-se sense fi: l’activitat és eterna, però el nombre de les coses produïdes i dels estats energètics és finit. (Fragments.)

Força i voluntat de poder.

El concepte triomfal de «força» amb que els nostres físics van crear a Déu i l’univers, precisa d’un complement; se li ha d’atribuir una voluntat interior que jo anomenaria voluntat de poder, és a dir el desig insaciable de manifestar poder, o fins i tot l’ús i l’exercici de poder, de l’instint creador, etc. Els físics no escaparan a la «repercussió a distància» dels seus principis, ni tampoc a una força repulsiva o (atractiva). No serveix de res: s’ha de considerar que tots els moviments, tots els «fenòmens», totes les «lleis», no són més que els símptomes dels fets interns i que per a això es valen de l’analogia humana. En l’animal, poden deduir-se tots els instints a partir de la voluntat de poder; de la mateixa manera totes les funcions de la via orgànica deriven d’aquesta única i mateixa font. (Voluntat de Poder, llibre II, § 309.)

Ni finalitat ni equilibri a l’univers.

Remuntem-nos, per un cop, cap endarrere. Si l’univers tingués una finalitat, aquesta hauria d’haver estat aconseguida. Si existís per a ell un estat final, també hauria d’haver-ho aconseguit. Si fos capaç de permanència i immobilitat i si, en tot el seu desenvolupament, es trobés un sol instant de «ser», en sentit estricte, ja no podria haver-hi més esdevenir, i per tant no podria pensar-se ni observar-se esdevenir de cap mena. Si el món es renovés eternament, se suposaria que és un ésser meravellós, divinament lliure de crear sempre a partir de si mateix. La renovació perpètua pressuposa que la força es desenvolupi a partir de si mateixa per lliure decisió, que ella tingui no sols la intenció sinó els mitjans per evitar qualsevol repetició, qualsevol recaiguda en una forma antiga, i, per tant, que pugui en cada instant controlar cadascun dels seus moviments per eludir aquesta repetició -o fins i tot que sigui incapaç de retornar a la mateixa posició: o sigui que la massa d’aquesta força no seria en absolut constant, com tampoc no ho serien les qualitats d’aquesta força. Ens és absolutament impossible concebre una força inestable, ondulatòria. Si volem evitar imaginar allò impensable, i no recaure en l’ancestral concepte d’un Creador (augment tret del no-res, disminució vinguda del no-res, arbitrarietat i llibertats absolutes en el creixement i en les qualitats)... (Voluntat de Poder, llibre II, §322.)

Si alguna vegada s’hagués aconseguit un equilibri de força, encara duraria; en conseqüència, no s’ha produït mai. L’instant present contradiu aquesta hipòtesi. Si s’admet que alguna vegada va haver-hi un estat absolutament idèntic a l’actual, aquesta hipòtesi no es veu refutada per l’estat actual. Entre la infinitat de casos possibles, aquest cas ha d’haver ocorregut ja, perquè fins ara ja ha transcorregut un temps infinit. Si l’equilibri fos possible, hauria d’haver-se produït. -I si aquest moment actual ja va existir, llavors també van haver d’haver existit el que ho va produir, i l’anterior a aquest últim, etc. -d’on resulta que també ell ja va existir una segona, una tercera vegada, i que tornarà a produir-se una segona, una tercera vegada, un nombre infinit de vegades en el passat i en el futur. És a dir que tot l’esdevenir consisteix en la repetició d’un nombre finit d’estats absolutament idèntics entre si. -El nombre de les combinacions possibles, sens dubte, no cap en l’imaginació dels cervells humans; però en tot estat de causa, l’estat actual és un dels estats possibles, abstracció feta de la nostra capacitat o incapacitat per jutjar en matèria de possibles -perquè és real. Després hauria de dir-se: tots els estats reals han d’haver tingut en el passat un estat que fos idèntic a cadascun d’ells, suposant que el nombre de casos no sigui infinit i que, en el curs del temps infinit, no pugui realitzar-se més que un nombre limitat de casos; en efecte, si es remunta el passat a partir d’un estat qualsevol, anteriorment ja haurà transcorregut una eternitat. Les forces en estat de repòs, el seu equilibri, és un cas imaginable, però no s’ha donat: per consegüent, el nombre de les possibilitats és superior al de les realitats. -Si no reapareix res idèntic, això podria explicar-se no per l’atzar sinó per una finalitat inherent a la natura mateixa de la força: perquè si se suposa una massa enorme de casos, la repetició fortuïta d’una mateixa sort de daus és més probable que una no-identitat absoluta. (Voluntat de Poder, llibre II, § 324.)

Si el món tingués un fi, aquest fi ja s’hauria aconseguit. Si tingués algun estat final no intencionat, també ho hauria aconseguit. Si el món fos, en general, capaç d’immobilitzar-se, de cristal·litzar-se, de «ser», si en tota la sèrie de l’esdevenir posseís un sol instant aquesta capacitat de «ser», faria molt temps que hagués acabat tot esdevenir i, per tant, tot pensament, tot «esperit». El fet que existeixi l'«esperit», i que sigui un esdevenir, demostra que l’univers no té finalitat, ni estat final, ni que és capaç de ser. Però el vell costum d’imaginar un fi en tot desenvolupament de fets i un Déu creador que dirigeix l’univers és tan fort que al pensador li costa molt no imaginar que l’absència de finalitat a l’univers no sigui al seu torn una intenció. La idea que el món evita deliberadament una meta i que sap prevenir-se astutament de caure en un moviment cíclic va haver d’ocórrer-se’ls a tots els que volien imposar a l’univers la facultat de produir eternament novetat, o sigui, d’imposar a una força finita, definida, de magnitud variable com és el «món», la meravellosa capacitat de transformar fins a l’infinit les seves formes i posicions. El món, fins i tot si ja no és un Déu, deu, no obstant això, posseir virtualment la força creadora divina, una força d’infinita metamorfosi; ha d’abstenir-se voluntàriament de caure en una de les seves antigues formes; ha de tenir no sols la intenció sinó els mitjans per guardar-se de tota repetició; deu, per consegüent, controlar en tot moment cadascun dels seus moviments, per evitar determinades metes, determinats estats finals, determinades repeticions -tals són, entre d’altres, les conseqüències d’una manera de pensar i d’un desig tan retardats com imperdonables. Tal és aquesta vella mentalitat, aquests ancestrals desitjos, aquesta necessitat nostàlgica de creure que el món és semblant almenys en algun punt a aquest atàvic Déu tan estimat, aquest Déu infinit, amb il·limitat poder creador; tal és la necessitat de pensar que «el Déu d’antany viu encara», almenys en alguna part; tal és la nostàlgia que s’expressa en la frase de Spinoza: Deus sive natura (el seu sentiment era igualment: Natura sive deus). Però quin principi, quin credo expressa més exactament el canvi decisiu, la preponderància ara aconseguida per l’esperit científic sobre l’esperit religiós inventor dels déus? No és aquell que diu: El món, com a força, no ha de ser concebut com il·limitat, perquè no pot ser concebut d’aquesta manera; nosaltres rebutgem el concepte d’una força infinita perquè és irreconciliable amb el concepte de «força»? Per tant, al món li falta la facultat de produir eterna novetat. (Voluntat de Poder, llibre II, § 330).

__________________________________________________

En torno a la voluntad de poder, Península, Barcelona 1973, p.165-169.
 
 
 
 
 

Versión castellana

Friedrich Nietzsche: bases científicas del eterno retorno

Ausencia de fuerza infinita

Ha existido una cantidad infinita de estados energéticos, pero no de estados diferentes hasta el infinito: esto supondría una energía indefinida. La energía sólo tiene un «número» de cualidades posible. (Fragmentos, p. 7.)

¿Qué precepto y cuál creencia expresan mejor la revolución desencadenada por el triunfo del espíritu científico sobre el espíritu religioso inventor de dioses? Nosotros insistimos en el hecho de que el universo, en tanto que fuerza, no puede ser imaginado como ilimitado -nosotros nos prohibimos el concepto de una fuerza infinita, por inconciliable con el concepto de «fuerza». (Voluntad de Poder, libro II, § 310.)

Concebidas como siempre nuevas, hasta el infinito, las mutaciones o los estados de una energía determinada representan una contradicción, para toda magnitud o economía en el cambio que se le suponga, si esta energía es eterna. Deberíamos sacar estas conclusiones: 1. O bien que su actividad empezó en un momento determinado y que terminará en otro -pero un comienzo en la actividad es absurdo, pues si la energía se encontrase en equilibrio, ¡ella permanecería en ese estado perpetuamente! 2. O bien que no sufre cambios siempre nuevos, hasta el infinito, sino que la sucesión cíclica de un determinado número de tales cambios se desarrolla repitiéndose sin fin: la actividad es eterna, pero el número de las cosas producidas y de los estados energéticos es finito. (Fragmentos.)

Fuerza y voluntad de poder.

El concepto triunfal de «fuerza» con que nuestros físicos crearon a Dios y el universo precisa de un complemento; se le debe atribuir una voluntad interior que yo llamaría voluntad de poder, es decir el deseo insaciable de manifestar poder, o incluso el uso y el ejercicio de poder, del instinto creador, etc. Los físicos no escaparán a la «repercusión a distancia» de sus principios, ni tampoco a una fuerza repulsiva o (atractiva). No sirve de nada: se debe considerar que todos los movimientos, todos los «fenómenos», todas las «leyes», no son más que los síntomas de los hechos internos y que para ello se valen de la analogía humana. En el animal, pueden deducirse todos los instintos a partir de la voluntad de poder; del mismo modo todas las funciones de la vía orgánica derivan de esta única y misma fuente. (Voluntad de Poder, libro II, § 309.)

Ni finalidad ni equilibrio en el universo.

Remontémonos, por una vez, hacia atrás. Si el universo tuviese una finalidad, ésta debería haber sido alcanzada. Si existiese para él un estado final, también debería haberlo alcanzado. Si fuese capaz de permanencia e inmovilidad y si, en todo su desarrollo, se encontrase un soto instante de «ser», en sentido estricto, ya no podría haber más devenir, y por lo tanto no podría pensarse ni observarse devenir alguno. Si el mundo se renovase eternamente, se supondría que es un ser maravilloso, divinamente libre de crear siempre a partir de sí mismo. La renovación perpetua presupone que la fuerza se desarrolle a partir de sí misma por libre decisión, que ella tenga no sólo la intención sino los medios para evitar cualquier repetición, cualquier recaída en una forma antigua, y, por lo tanto, que pueda en cada instante controlar cada uno de sus movimientos para eludir esa repetición -o incluso que sea incapaz de retornar a la misma posición: o sea que la masa de esa fuerza no sería en absoluto constante, como tampoco lo serían las cualidades de esa fuerza. Nos es absolutamente imposible concebir una fuerza inestable, ondulatoria. Si queremos evitar imaginar lo impensable, y no recaer en el ancestral concepto de un Creador (aumento sacado de la nada, disminución venida de la nada, arbitrariedad y libertades absolutas en el crecimiento y en las cualidades)... (Voluntad de Poder, libro II, §322.)

Si alguna vez se hubiese alcanzado un equilibrio de fuerza, todavía duraría; en consecuencia, no se ha producido nunca. El instante presente contradice esa hipótesis. Si se admite que alguna vez hubo un estado absolutamente idéntico al actual, esa hipótesis no se ve refutada por el estado actual. Entre la infinidad de casos posibles, este caso debe haber ocurrido ya, porque hasta ahora ya ha transcurrido un tiempo infinito. Si el equilibrio fuese posible, tendría que haberse producido. -Y si este momento actual ya existió, entonces también tuvieron que haber existido el que lo produjo, y el anterior a este último, etc. -de donde resulta que también él ya existió una segunda, una tercera vez, y que volverá a producirse una segunda, una tercera vez, un número infinito de veces en el pasado y en el futuro. Es decir que todo el devenir consiste en la repetición de un número finito de estados absolutamente idénticos entre sí. -El número de las combinaciones posibles, sin duda, no cabe en la imaginación de los cerebros humanos; pero en todo estado de causa, el estado actual es uno de los estados posibles, abstracción hecha de nuestra capacidad o incapacidad para juzgar en materia de posibles -pues es real. Luego debería decirse: todos los estados reales deben haber tenido en el pasado un estado que fuese idéntico a cada uno de ellos, suponiendo que el número de casos no sea infinito y que, en el curso del tiempo infinito, no pueda realizarse más que un número limitado de casos; en efecto, si se remonta el pasado a partir de un estado cualquiera, anteriormente ya habrá transcurrido una eternidad. Las fuerzas en estado de reposo, su equilibrio, es un caso imaginable, pero no se ha dado: por consiguiente, el número de las posibilidades es superior al de las realidades. -Si no reaparece nada idéntico, ello podría explicarse no por el azar sino por una finalidad inherente a la naturaleza misma de la fuerza: pues si se supone una masa enorme de casos, la repetición fortuita de una misma suerte de dados es más probable que una no-identidad absoluta. (Voluntad de Poder, libro II, § 324.)

Si el mundo tuviese un fin, ese fin ya se habría alcanzado. Si tuviese algún estado final no intencionado, también lo habría alcanzado. Si el mundo fuese, en general, capaz de inmovilizarse, de cristalizarse, de «ser», si en toda la serie del devenir poseyese un sólo instante esa capacidad de «ser», haría mucho tiempo que hubiera terminado todo devenir y, por lo tanto, todo pensamiento, todo «espíritu». El hecho de que exista el «espíritu», y de que sea un devenir, demuestra que el universo no tiene finalidad, ni estado final, ni que es capaz de ser. Pero la vieja costumbre de imaginar un fin en todo desarrollo de hechos y un Dios creador que dirige el universo es tan fuerte que al pensador le cuesta trabajo no imaginar que la ausencia de finalidad en el universo no sea a su vez una intención. La idea de que el mundo evita deliberadamente una meta y que sabe prevenirse astutamente de caer en un movimiento cíclico debió ocurrírseles a todos los que querían imponer al universo la facultad de producir eternamente novedad, o sea, de imponer a una fuerza finita, definida, de magnitud variable como es el «mundo», la maravillosa capacidad de transformar hasta el infinito sus formas y posiciones. El mundo, incluso si ya no es un Dios, debe, no obstante, poseer virtualmente la fuerza creadora divina, una fuerza de infinitas metamorfosis; debe abstenerse voluntariamente de caer en una de sus antiguas formas; debe tener no sólo la intención sino los medios para guardarse de toda repetición; debe, por consiguiente, controlar en todo momento cada uno de sus movimientos, para evitar determinadas metas, determinados estados finales, determinadas repeticiones -tales son, entre otras, las consecuencias de un modo de pensar y de un deseo tan atrasados como imperdonables. Tal es esta vieja mentalidad, estos ancestrales deseos, esta necesidad nostálgica de creer que el mundo es semejante por lo menos en algún punto a este atávico Dios tan amado, ese Dios infinito, con ilimitado poder creador; tal es la necesidad de pensar que «el Dios de antaño vive aún», por lo menos en alguna parte; tal es la nostalgia que se expresa en la frase de Spinoza: Deus sive natura (su sentimiento era igualmente: Natura sive deus). Pero ¿qué principio, qué credo expresa más exactamente el cambio decisivo, la preponderancia ahora alcanzada por el espíritu científico sobre el espíritu religioso inventor de los dioses? ¿No es aquel que dice: El mundo, como fuerza, no debe ser concebido como ilimitado, porque no puede ser concebido de este modo; nosotros rechazamos el concepto de una fuerza infinita porque es irreconciliable con el concepto de «fuerza»? Luego, al mundo le falta la facultad de producir eterna novedad. (Voluntad de Poder, libro II, § 330).

__________________________________________________

En torno a la voluntad de poder, Península, Barcelona 1973, p.165-169.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.