FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Ricœur, Paul HIST. (1913-2005) `ricoeur.wav’, `play"]  

Filòsof francès, nascut a Valence el 1913, fundador d’una hermenèutica filosòfica entesa com a filosofia de la reflexió. Va morir el divendres 20 de maig de 2005.

Orfe des de molt petit, va estudiar a Rennes i es va llicenciar en filosofia l’any 1935, moment a partir del qual va ensenyar en diversos instituts de batxillerat. L’any 1939 va ser mobilitzat per participar a la Segona Guerra Mundial. Va ser empresonat i va estar detingut a Polònia i Alemanya durant quatre anys, època que va aprofitar per traduir obres de Husserl. A la seva tornada a França va ser un dels animadors de la revista "Esprit", tribuna de l’existencialisme cristià, i amic dels responsable Emmanuel Mounier. El 1956 va aconseguir la càtedra de filosofia de la Sorbona de París, després d’haver ensenyat a la universitat d’Estraburg (1950-55). El 1966 deixa la Sorbona per participar en la creació de la universitat de Nanterre, que va ser el punt d’inici del moviment del "maig del 68". Tot i participar de l’esperit de canvi del moviment estudiantil, els seus alumnes el van criticar i menysprear, raó per la qual, desenganyat d’aquest moviment va marxar a ensenyar als EEUU on, entre altres llocs, va professaren el departament de teologia de la Universitat de Chicago.

La filosofia de Paul Ricoeur s’incardina en la tradició fenomenològica francesa (al costat d’autors com Emmanuel Lévinas, Merleau-Ponty o Mikel Dufrenne), i és hereva tant de la fenomenologia de Husserl (del que Ricœur, com hem dit, va ser traductor), de Scheler i de Pfänder, com de l’existencialisme de Jaspers i Marcel. També va mantenir una estreta relació amb el moviment personalista encapçalat per E. Mounier. Però l’obra de Ricœur, que no aspira a una sistematicitat, s’efectua en un diàleg permanent amb aquests i altres autors (especialment amb l’obra de Heidegger, però també de Schopenhauer i de Fichte), i amb la fenomenologia de la religió, la lingüística, la psicoanàlisi, l’estructuralisme o l’exegesi bíblica, per culminar en la que ell anomena una filosofia reflexiva constitutiva d’una hermenèutica filosòfica que, per la seva amplitud i ambició, és comparable a la de Gadamer. De fet, segons el filòsof Manuel Cruz, Ricœur , juntament amb Gianni Vattimo i Emilio LLedó. constitueix la triada de filòsofs que millor han desenvolupat la inspiració hermenèutica de Hans-George Gadamer.

L’objectiu de Ricœur és arribar a identificar l’ésser del jo, que desborda els límits d’un jo entès simplement com a subjecte cognoscent, perquè engloba també la llibertat i possibilitats que van més enllà del coneixement objectiu i de l’experiència sensible. Descartes, Kant, Fichte o Husserl, per exemple, han estat filòsofs de la reflexió que han intentat establir el jo del pensament (del cogito) com a primera veritat. Un jo que en Kant ha quedat reduït a subjecte transcendental, però també a llibertat i moralitat, i que apareix com esperit en Hegel, com vida en Bergson, inconscient en Freud, o ser-en-el-món en Heidegger. Però l’autèntica reflexió no és una intuïció del jo, i el jo penso és només una veritat buida i abstracta. Només pot trobar-se en les seves objectivacions: en els seus actes, objectes i obres. Però aquestes objectivacions han de ser interpretades, la qual cosa exigeix una hermenèutica que posi al descobert que el cogito, lluny de ser una certesa evident és el més problemàtic, i no pot reduir-se a ser el mer subjecte del coneixement, sinó que és un existent real que no pot agafar-se directament a si mateix.

Amb això, Ricœur entra en conflicte no sols amb Descartes i amb la filosofia que identifica reflexió amb intuïció, sinó que també entra en conflicte amb la fenomenologia husserliana que vol trobar el fonament dels actes noètics. Inspirant-se en Heidegger, reconeixerà que el ser-en-el-món és anterior a la reflexió i precedeix a la constitució d’un jo enfrontat com subjecte a un món objectual. El subjecte que pregunta pertany a la realitat sobre la qual s’interroga, però es marca una distància entre el jo i els actes en què s’objectiva. Només l’hermenèutica basada en l’anàlisi dels signes i els símbols permet la comprensió ontològica, i permet entendre la reflexió com una activitat d’interpretació dels signes en què el jo s’objectiva. Un cop s’ha descartat entendre la reflexió com a intuïció o com a comprensió directa, només queda la possibilitat de veure que està mediatitzada pels signes. D’aquesta manera, la mateixa noció de la identitat del jo apareix dependent de la interpretació dels signes, dels símbols, del llenguatge; perquè la funció simbòlica és condició de possibilitat del jo.

Però no hi ha una única hermenèutica o un únic mètode d’interpretació dels signes lingüístics. Per a Freud, per exemple, els símbols apareixen com a disfresses de desitjos reprimits. En canvi, per a Eliade són la manifestació plena de la hierofania, o revelació del sagrat. Això mostra el que Ricœur anomena el conflicte de les interpretacions: d’una banda, és possible entendre la interpretació com a manifestació de la sospita; d’altra banda, pot entendre’s com a restauració plena del sentit. Ricœur, que encunào l’expressió «els mestres de la sospita», per referir-se a Marx, Nietzsche i Freud, observa com aquests autors desvelen un significat ocult:

• Marx desvela la ideologia com a falsa consciència o consciència invertida;

• Nietzsche desemmascara els falsos valors;

• Freud posa al descobert les disfresses de les pulsions inconscients.

Aquests autors donen la pista d’una de les formes de l’hermenèutica. Però Ricœur creu que, al costat de l’hermenèutica de la sospita, ha de realitzar-se una hermenèutica de l’escoltar capaç de captar plenament el sentit. L’hermenèutica de la sospita, nascuda de Marx, Nietzsche i Freud, condueix a una arqueologia del subjecte que busca la identificació de les il·lusions de la consciència més enllà dels interessos o motivacions amagades. Però ha de complementar-se amb la fenomenologia del sagrat o amb la fenomenologia de l’esperit, perquè una filosofia reflexiva -diu Ricœur- ha de buscar la complementarietat d’interpretacions antitètiques, i incloure els resultats dels diferents mètodes que intenten desxifrar i interpretar els signes i els símbols (veure text).

Però no és per un afany sincrètic o eclèctic que Ricœur busca aquesta complementarietat entre l’hermenèutica desmitificadora i reductiva de la sospita i una hermenèutica remitificadora o de promoció de sentit, sinó perquè el signe, el símbol i el llenguatge, oculten més que mostren, i perquè es dóna realment una doble significació del simbolisme. Per això, el símbol té sempre una doble lectura: una, des de l’hermenèutica de la sospita, i una altra, des de l’hermenèutica de la capacitat d’escoltar. Per això, ambdues són legítimes i complementàries. Al seu torn, ambdues coincideixen a considerar la consciència com el punt d’arribada de la interpretació, no com el punt de partida, la qual cosa està en la base mateixa de la consideració que feia Ricœur de la seva filosofia de la reflexió: el jo no és una dada, sinó un resultat. I els dos grans models els proporcionen, d’una banda, la psicoanàlisi de Freud i, per una altra, la Fenomenologia de l’esperit de Hegel. Des de la primera perspectiva, és possible una ontologia del subjecte que consideri la consciència a través de la confrontació amb les il·lusions i els mecanismes d’ocultació. Des de la segona, la consciència adquireix el seu sentit a través d’una progressió dialèctica en la qual cada etapa és explicada per l’anterior. Així, el jo és explicat tant per la seva arqueologia com per la seva teleologia.

Això, a la vegada, es relaciona amb el problema del cercle hermenèutic (la necessitat d’una comprensió prèvia a tota comprensió). Aquesta problemàtica, que Heidegger enfoca des de l’estudi de la precomprensió o que Gadamer enfoca des de la rehabilitació dels pre-judicis, és estudiada per Ricœur com una manifestació del cercle de la creença: creure per comprendre, comprendre per creure.

En els seus últims estudis, especialment en Temps i narració, Ricœur examina l’estructura de la temporalitat i el paper de la metàfora com a elements pertinents per a l’hermenèutica, i culmina la transformació de la fenomenologia husserliana en el sentit de la filosofia de la reflexió que ja hem apuntat anteriorment. La tesi heideggeriana de la pertinença del jo al seu món ja marcava una distància respecte de Husserl, i assenyalava que la comprensió només pot realitzar-se a partir d’aquesta pertinença del jo al món, que es manifesta a través del llenguatge. Per tant, no és possible aconseguir un hipotètic fonament noètic, com volia Husserl. Al seu torn, l’estudi de la metàfora provoca una redescripció de l’experiència en l’àmbit dels valors, i l’estudi de la narració permet una redescripció en l’ordre de l’obrar i en l’ordre de les nocions temporals. El temps és temps humà perquè està articulat de manera narrativa. Per això no és tampoc possible una comprensió noètica o intuïtiva del temps, raó per la qual la identitat del jo es relaciona amb la capacitat de poder continuar una narració.

Així, doncs, ja no podem seguir creien, després de Freud, en la consciència, ni després dels autors de l'escola de Frankfurt, en un subjecte transcendental, ni després de Levinas, en un jo solipsista. Què ens queda? Intentar el nostre propi coneixement a partir d'allò que fem: no hi ha identitat sense memòria. Però, al mateix temps, som allò del nostre passat amb el que decidim trencar, per això, sense oblit ni perdó no hi ha futur possible. No obstant això, diu que "els individus poden perdonar-se, els pobles no".

La seva darrera obra va ser L’Hermenéutique biblique (l’hermeneutica bíblica), publicada l’any 2001 .

Bibliografía

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.