FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Plató: les proporcions (1,2,3,4,8,9,27)

Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d’aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era un cop i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s’originessin d’aquestes connexions els de tres mitjos, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar un resta en cadascun d’ells els termes del qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D’aquesta manera va consumir completament la barreja de què havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d’unió d’ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l’interior y un altre a l’exterior y va proclamar que el moviment exterior corresponia a la natura d’aquest i l’interior a la d’allò altre. Mentre a la revolució d’aquest li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la d’allò altre la va fer girar en diagonal cap a l’esquerra i va donar el predomini a la revolució d’aquest i semblant; perquè la va deixar única i indivisa, en tant que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblen-te entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció.

Un cop que, en opinió del seu faedor, tota la composició de l’ànima va haver adquirit una forma racional, aquest entrelligar tot allò corpori dins ella, per a la qual cosa els va ajustar reunint el centre del cos amb el de l’ànima. Aquesta, després de ser entrellaçada per onsevol des del centre cap als extrems de l’univers i cobrir-ho exteriorment en cercle, es va posar a girar sobre si mateixa i va començar el govern diví d’una vida inextingible i intel·ligent que durarà eternament. Mentre el cos de l’univers va néixer visible, ella va ser generada invisible, partícip del raonament i l’harmonia, creada la millor de les criatures pel millor dels éssers intel·ligibles i eterns. Ja que el déu la va compondre d’aquests tres elements −la natura d’aquest, la d’allò altre i l’ésser−, la va dividir proporcionalment i després la va unir, quan [l’ànima], en girar sobre si mateixa, presa contacte amb quelcom que posseeix una essència divisible o quan ho fa amb quelcom que la té indivisible, diu, movent-se en la seva totalitat, a què és, eventualment, idèntic, de què difereix o de què és relatiu i, més precisament, com i de quina manera i quan succeeix que un objecte particular és relatiu a o afectat per un altre objecte del món de l’esdevenir o del dels ens eterns i immutables. Quan en l’àmbit d’allò sensible té lloc el raonament vertader i no contradictori sobre el que és divers o el que és idèntic, que es trasllada sense so ni veu a través del que es mou a si mateix, i quan el cercle d’allò altre, en una marxa sense desviacions, ho anuncia a tota la seva ànima, llavors s’originen opinions i creences sòlides i vertaderes, però quan el raonament és sobre allò intel·ligible i el cercle d’aquest amb un moviment suau anuncia el seu contingut, resulten, necessàriament, el coneixement noético i la ciència. Si alguna vegada algú digués que allò en què ambdós sorgeixen és quelcom que no sigui l’ànima, dirà qualsevol cosa, menys la veritat.

__________________________________________________

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.