FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Immanuel Kant: quarta definició d'imperatiu categòric (IV)

Per consegüent, tot ser racional ha d'obrar com si fos per les seves màximes un membre legislador al regne universal dels fins. El principi formal de tals màximes és: obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals. Un regne dels fins només és possible, perquè, per analogia amb un regne de la natura; aquell, segons màximes, és a dir, regles que es posa a si mateix; aquest, segons lleis de causes eficients mecàniques. No obstant això, al conjunt de la natura, encara que és considerada una màquina, se li dóna el nom de regne de la natura en quant que té referència als éssers racionals com a fins seus. Tal regne dels fins seria realment realitzat per màximes, la regla del qual prescriu l'imperatiu categòric a tots els éssers racionals, si tals màximes anessin seguides universalment. Ara bé, encara que l'ésser racional no pot comptar que, perquè ell mateix segueixi puntualment aquesta màxima, per això mateix els altres hauran de ser fidels a aquesta; encara que tampoc pot comptar que el regne de la natura i l'ordenació finalista que conté (i en la que ell mateix està inclòs) hauran de coincidir amb un possible regne dels fins realitzat per ell mateix i satisfer així la seva esperança de felicitat, etc., no obstant això, la llei que dicta obra seguint les màximes d'un membre legislador en un possible regne de fins, conserva tota la seva força perquè mana categòricament. I aquí justament està la paradoxa: que només la dignitat de l'home com a natura racional, sense considerar cap altre fi o profit a aconseguir per ella, és a dir, només el respecte per una pura idea ha de servir, no obstant això, com a ineludible precepte de la voluntat, i precisament en aquesta independència de la màxima respecte a tots els altres estímuls consisteix la seva grandesa, així com la dignitat de tot subjecte racional consisteix a ser membre legislador en un regne de fins, ja que, d'una altra manera, hauria de representar-se només com sotmès a la llei natural de les seves necessitats.

__________________________________________________

Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10a ed., p. 117-118).

Veure també

Primera definició d'imperatiu categòric.

Segona definició d'imperatiu categòric.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.