Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Filosofia estoica: el fi és viure conforme a la natura

60. La part moral de la Filosofia la divideixen en diversos membres, a saber Dels apetits o desitjos, Dels béns i mals, De les passions, De la virtut, Del fi, De la principal estimació de les coses, De les accions, Dels oficis, De les exhortacions i dissuasions. Aquesta és la subdivisió que de la moral fan Crisip, Arquedem, Zenó de Tars, Apolodor, Diògenes, Antípatre i Posidoni; ja que Zenó Citieu i Cleantes, com més antics, van tractar aquestes coses amb més simplicitat i solidesa. Van dividir aquests la Filosofia en lògica i física. Diuen que la primera inclinació de l'animal és conservar-se a si mateix, per dot que la Natura li ha comunicat des del principi, segons escriu Crisip en el llibre I Dels fins, dient que la primera inclinació de tot animal és la seva constitució i coneixement propi, perquè no és versemblant que l'animal alienés aquesta la seva inclinació o bé fes de manera que ni l'alienés ni la conservés. Resta, doncs, que diguem que se la va retenir amigablement amb si, i per això repel·leix les coses nocives i admet les sociables.

61. Allò que diuen alguns que la primera inclinació i apetit dels animals és cap al delit, demostra ser fals, perquè si és cert que hi ha en ella tal delit, diuen és accessori, ja que la Natura ho va buscar després per si mateixa i va adoptar el que a la seva constitució s'adaptava, al mode que s'alegren els animals, i les plantes s'enfilen i prosperen. Diuen que la Natura no va posar cap diferència entre les plantes i animals, disposant d'ells sense moviment del desig i sentit, i que en nosaltres es produeixen algunes coses al mode que a les plantes. Sobrevenint, doncs, als animals com a cosa superabundant la inclinació o apetit, usant del qual emprenen el que volen, se'ls acomoda a la Natura allò concernent a l'apetit mateix. Que als racionals els ha estat donada la raó com a principat més perfecte, a fi que vivint segons ella sigui rectament conforme a la Natura, perquè la raó és la directriu i artífex de les ganes.

62. Per la qual cosa, Zenó va ser el primer que, en el llibre De la natura de l'home, diu que el fi és viure conforme a la natura, vol dir viure segons la virtut, ja que la natura ens condueix a ella. El mateix diuen Cleantes en el llibre Del delit, Posidoni i Hecató en els seus llibres Dels fins. Així mateix, que viure segons la virtut és el mateix que viure segons l'experiència de les coses succeïdes conforme a la natura, com diu Crisip en el llibre I Dels fins, perquè la nostra natura és una part de la natura universal. Així, el fi ve a ser el viure conforme a la natura que és segons la virtut pròpia i la de tots, no fent res del que sol prohibir la llei comuna, que és la recta raó a tots estesa fins i tot al mateix Júpiter, director i administrador de tot el que cria. Que això mateix és la virtut de l'home feliç i el seu feliç curs de vida ja que totes les coses es fan pel concepte i harmonia del geni propi de cadascú, segons la voluntat del director de l'univers.

63. Diògenes, doncs, diu obertament que el fi és obeir absolutament a la raó en l'elecció de les coses conformes a la natura. I Arquedem, que és viure prestant tots els oficis. I Crisip, per natura entén aquella amb qui ha de conformar-se la vida això és, la comuna; i en propietat, la humana. Però Cleantes només admet la natura comuna per ser seguida no la particular. Que la virtut és una disposició de l'ànim conforme a raó i elegible per si mateix, no per alguna por o esperança o per algun bé extern, sinó que en ella es tanca la felicitat, com que està en l'ànima per a la igualtat i tranquil·litat de tota la vida Que l'animal racional es perverteix unes vegades pels afalacs de coses externes, i altres vegades per les persuasions dels seus familiars, perquè els moviments que dóna la natura no són torts.

__________________________________________________

Diògenes Laerci, Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol II, p.67-68. (Traducció de José Ortiz i Sainz, fins del s. XVIII).
 
 
 
 
 

Versión en castellano

Filosofía estoica: el fin es vivir conforme a la naturaleza

60. La parte moral de la Filosofía la dividen en varios miembros, a saber De los apetitos o deseos, De los bienes y males, De las pasiones, De la virtud, Del fin, Del principal aprecio de las cosas, De las acciones, De los oficios, De las exhortaciones y disuasiones. Ésta es la subdivisión que de la moral hacen Crisipo, Arquedemo, Zenón de Tarso, Apolodoro, Diógenes, Antípatro y Posidonio; pues Zenón Citieo y Cleantes, como más antiguos, trataron estas cosas con más simplicidad y solidez. Dividieron éstos la Filosofía en lógica y física. Dicen que la primera inclinación del animal es conservarse a sí mismo, por dote que la Naturaleza le ha comunicado desde el principio, según escribe Crisipo en el libro I De los fines, diciendo que la primera inclinación de todo animal es su constitución y conocimiento propio, pues no es verosímil que el animal enajenase esta su inclinación o bien hiciese de modo que ni la enajenase ni la conservase. Resta, pues, que digamos que se la retuvo amigablemente consigo, y por esto repele las cosas nocivas y admite las sociables.

61. Lo que dicen algunos que la primera inclinación y apetito de los animales es hacia el deleite, demuestra ser falso, porque si es cierto que hay en ella tal deleite, dicen es accesorio, puesto que la Naturaleza lo buscó después por sí misma y adoptó lo que a su constitución se adaptaba, al modo que se alegran los animales, y las plantas entallecen y prosperan. Dicen que la Naturaleza no puso diferencia alguna entre las plantas y animales, disponiendo de ellos sin movimiento del deseo y sentido, y que en nosotros se producen algunas cosas al modo que en las plantas. Sobreviniendo, pues, a los animales como cosa superabundante la inclinación o apetito, usando del cual emprenden lo que quieren, se les acomoda a la Naturaleza lo concerniente al apetito mismo. Que a los racionales les ha sido dada la razón como principado más perfecto, a fin de que viviendo según ella sea rectamente conforme a la Naturaleza, pues la razón es la directriz y artífice de los apetitos.

62. Por lo cual, Zenón fue el primero que, en el libro De la naturaleza del hombre, dice que el fin es vivir conforme a la naturaleza, quiere decir vivir según la virtud, puesto que la naturaleza nos conduce a ella. Lo mismo dicen Cleantes en el libro Del deleite, Posidonio y Hecatón en sus libros De los fines. Asimismo, que vivir según la virtud es lo mismo que vivir según la experiencia de las cosas acaecidas conforme a la naturaleza, como dice Crisipo en el libro I De los fines, pues nuestra naturaleza es una parte de la naturaleza universal. Así, el fin viene a ser el vivir conforme a la naturaleza que es según la virtud propia y la de todos, no haciendo nada de lo que suele prohibir la ley común, que es la recta razón a todos extendida aun al mismo Júpiter, director y administrador de todo lo criado. Que esto mismo es la virtud del hombre feliz y su feliz curso de vida puesto que todas las cosas se hacen por el concepto y armonía del genio propio de cada uno, según la voluntad del director del universo.

63. Diógenes, pues, dice abiertamente que el fin es obedecer absolutamente a la razón en la elección de las cosas conformes a la naturaleza. Y Arquedemo, que es vivir prestando todos los oficios. Y Crisipo, por naturaleza entiende aquella con quien debe conformarse la vida esto es, la común; y en propiedad, la humana. Pero Cleantes sólo admite la naturaleza común para ser seguida no la particular. Que la virtud es una disposición del ánimo conforme a razón y elegible por sí mismo, no por algún miedo o esperanza o por algún bien externo, sino que en ella se encierra la felicidad, como que está en el alma para la igualdad y tranquilidad de toda la vida Que el animal racional se pervierte unas veces por los halagos de cosas externas, y otras veces por las persuasiones de sus familiares, pues los movimientos que da la naturaleza no son torcidos.

__________________________________________________

Diógenes Laercio, Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol II, p.67-68. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.