FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
Sext Empíric: Esbossos pirrònics (selecció III), dificultats de la noció de signe
II 10. S'anomena signe commemoratiu a un signe que, havent estat observat manifestament al mateix temps que la cosa significada, quan es presenta als nostres sentits, per obscura que sigui la cosa, ens indueix a recordar el que s'ha observat al mateix temps que ell, encara que això no es presenti obertament als nostres sentits: així ocorre amb el fum i el foc. El signe indicatiu (o revelador), segons diuen els dogmàtics, és aquell que no ha estat observat manifestament al mateix temps que la cosa, però que, per la seva natura pròpia i la seva constitució, indica allò del que és signe, com els moviments del cos són signes de l'ànima. També defineixen aquest signe: una proposició (axioma) demostrativa que és l'antecedent d'un bon sil·logisme i que descobreix la conseqüència. Com hi ha dues classes de signes, no rebutgem tot signe, sinó només el signe indicatiu que sembla haver estat inventat pels dogmàtics. Al signe commemoratiu l'ha fet versemblant la pràctica de la vida: qui veu el fum, recorda el foc; una cicatriu que s'observa, diu que hi ha hagut una ferida.
II 11. El signe, tal com l'entenen els dogmàtics, és inconcebible. [...] L'antecedent no pot descobrir la conseqüència, ja que allò que s'ha significat és relatiu al signe i per tant és comprès al mateix temps que ell. En efecte, allò que és relatiu a una cosa és comprès al mateix temps que ella. Igual que el costat dret no pot ser comprès abans que l'esquerre, i inversament, com totes les coses que són relatives, el signe no podrà ser comprès abans que la cosa significada. Però si el signe no és comprès abans que la cosa significada, no pot descobrir el que és comprès amb ell i no després d'ell.
Per consegüent, segons les afirmacions dels nostres adversaris, el signe és inconcebible. Perquè és relatiu, segons diuen, i descobreix la cosa significada, a la que és relatiu. Però, si és relatiu a la cosa significada, deu necessàriament ser conegut al mateix temps que ella, com el costat dret i l'esquerre, dalt i sota, etc., i si revela la cosa significada, deu necessàriament ser conegut abans que ella, a fi que, un cop conegut, ens condueixi a la idea del que cal conèixer. És doncs impossible concebre una cosa que no pot ser coneguda abans que una altra cosa, i que hagi de ser coneguda necessàriament abans que ella. Per tant és impossible concebre una cosa en relació amb una altra que descobreixi allò amb el que està relacionada. El signe, diuen, és relatiu a la cosa significada i la descobreix. Així doncs és impossible concebre el signe.
Bastarà haver dit aquestes poques coses entre les moltes que podrien dir-se, per demostrar que no hi ha signes indicatius. Ara demostrarem que pot haver-hi algun signe, a fi de presentar la força igual de les raons oposades.
Les paraules dites contra el signe signifiquen quelcom o no signifiquen res. Si no signifiquen res, com destruiran l'existència del signe? Si signifiquen quelcom, hi ha un signe. A més a més, les raons adduïdes contra el signe són demostratives o no ho són. Si no són demostratives, no demostren que no hi hagi signe. Si són demostratives, ja que la demostració és una mena de signe que descobreix la conclusió, hi haurà un signe. D'on es raona així: si hi ha algun signe: hi ha un signe; si no hi ha cap signe, hi ha un signe, perquè es demostra que no hi ha signe amb una demostració que és precisament un signe. O hi ha un signe, o no n'hi ha; per tant hi ha un signe.
A aquest argument s'oposa aquest un altre: si no hi ha signe, no hi ha signe; si hi ha un signe, segons la concepció que els dogmàtics tenen del signe, no hi ha signe. Perquè el signe de què parlem, concebut com a relatiu a alguna cosa i que descobreix la cosa significada, no existeix, com hem demostrat. O hi ha un signe, o no n'hi ha: per consegüent, no hi ha signe.
Així, com s'aporten raons igualment probable en pro i en contra de l'existència del signe, no haver d'afirmar més l'un que l'altre.
__________________________________________________
Versión en castellano
Sexto Empírico: Bosquejos pirrónicos (selección lll), dificultades de la noción de signo
II, 10. Se llama signo conmemorativo a un signo que, habiendo sido observado manifiestamente al mismo tiempo que la cosa significada, cuando se presenta a nuestros sentidos, por obscura que sea la cosa, nos induce a recordar lo que se ha observado al mismo tiempo que él, aunque ello no se presente abiertamente a nuestros sentidos: así ocurre con el humo y el fuego. El signo indicativo (o revelador), según dicen los dogmáticos, es aquel que no ha sido observado manifiestamente al mismo tiempo que la cosa, pero que, por su naturaleza propia y su constitución, indica aquello de lo que es signo, como los movimientos del cuerpo son signos del alma. También definen este signo: una proposición (axioma) demostrativa que es el antecedente de un buen silogismo y que descubre la consecuencia. Como hay dos clases de signos, no rechazamos todo signo, sino solamente el signo indicativo que parece haber sido inventado por los dogmáticos. Al signo conmemorativo lo ha hecho verosímil la práctica de la vida: quien ve el humo, recuerda el fuego; una cicatriz que se observa, dice que ha habido una herida.
Il, 11. El signo, tal como lo entienden los dogmáticos, es inconcebible. [...] El antecedente no puede descubrir la consecuencia, puesto que lo significado es relativo al signo y por tanto es comprendido al mismo tiempo que él. En efecto, lo que es relativo a una cosa es comprendido al mismo tiempo que ella. Igual que el lado derecho no puede ser comprendido antes que el izquierdo, e inversamente, como todas las cosas que son relativas, el signo no podrá ser comprendido antes que la cosa significada. Pero si el signo no es comprendido antes que la cosa significada, no puede descubrir lo que es comprendido con él y no después de él.
Por consiguiente, según las afirmaciones de nuestros adversarios, el signo es inconcebible. Porque es relativo, según dicen, y descubre la cosa significada, a la que es relativo. Pero, si es relativo a la cosa significada, debe necesariamente ser conocido al mismo tiempo que ella, como el lado derecho y el izquierdo, arriba y abajo, etc., y si revela la cosa significada, debe necesariamente ser conocido antes que ella, a fin de que, una vez conocido, nos conduzca a la idea de lo que hay que conocer. Es pues imposible concebir una cosa que no puede ser conocida antes que otra cosa, y que deba ser conocida necesariamente antes que ella. Por tanto es imposible concebir una cosa en relación con otra. que descubra aquello con lo que está relacionada. El signo. dicen, es relativo a la cosa significada y la descubre. Así pues es imposible concebir el signo.
Bastará haber dicho estas pocas cosas entre las muchas que podrían decirse, para demostrar que no hay signos indicativos. Ahora demostraremos que puede haber algún signo, a fin de presentar la fuerza igual de las razones opuestas.
Las palabras dichas contra el signo significan algo o no significan nada. Si no significan nada, ¿cómo destruirán la existencia del signo? Si significan algo, hay un signo. Además, las razones aducidas contra el signo son demostrativas o no lo son. Si no son demostrativas, no demuestran que no haya signo. Si son demostrativas, puesto que la demostración es una especie de signo que descubre la conclusión, habrá un signo. De donde se razona así: si hay algún signo: hay un signo; si no hay ningún signo, hay un signo, porque se demuestra que no hay signo con una demostración que es precisamente un signo. O hay un signo, o no lo hay; por tanto hay un signo.
A este argumento se opone este otro: si no hay signo, no hay signo; si hay un signo, según la concepción que los dogmáticos tienen del signo, no hay signo. Porque el signo de que hablamos, concebido como relativo a alguna cosa y que descubre la cosa significada, no existe, como hemos demostrado. O hay un signo, o no lo hay: por consiguiente, no hay signo.
Así, como se aportan razones igualmente probables en pro y en contra de la existencia del signo, no debernos afirmar más lo uno que lo otro.
__________________________________________________
Bosquejos pirrónicos (selección), de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.109-110.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.