FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Emilio Lledó: la memòria del logos

En el Menó es desenvolupa el famós diàleg amb l’esclau en què aquest és conduït mitjançant hàbils preguntes a raonar sobre problemes geomètrics. Davant la sorpresa dels seus interlocutors, Sòcrates dedueix que tot el que l’esclau ha dit ha de ser record, ha d’haver-ho après en una altra part, ja que en la seva existència actual ningú no li ha ensenyat. «Si no les ha adquirit −les nocions geomètriques− en la vida present, és del tot necessari que les hagi tingut en un altre temps i que ell estigués proveït d’elles amb antelació» (86a).

Costa molt pensar que Plató cregués realment la interpretació que fa de la reminiscència de l’esclau. Per molt fons que haguessin calat en el seu esperit les doctrines orficopitagòriques, podia justificar-se tota l’epistemologia per tan sorprenent recurs com el de la preexistència? No és precisament l’existir, quelcom que per la seva compacta presència invalida qualsevol pre? No és preexistir una contradicció en els seus propis termes, i la preexistència, un recurs retòric davant la impossibilitat i l’absurd que implica «existir en el passat»? És difícil solucionar ara aquests interrogants, o sostenir decididament la falsedat de la credulitat platònica i justificar-la. Però si oblidem la lletra del mite i, un cop més, ho entenem com la llarga metàfora que recorre les pàgines de Plató, cal confessar que, en l’exemple de l’esclau i la geometria recordada, s’havia plantejat el problema a l’horitzó exacte davant el que es destaca la seva solució.

Potser la clau sigui aquesta frase inicial de la conversa amb l’esclau: «És grec i parla grec?» (82b). Quan es formula aquesta pregunta no s’està preguntant, en els fons, per la possibilitat material de poder realitzar l’entrevista, sinó per la comunitat ideal que cenyirà el diàleg i que oferirà la base teòrica perquè tingui sentit. La llengua sí que és un domini preexistent a aquest parlar de l’esclau de Menó. Aquesta llengua viu ja abans que l’esclau la utilitzi. En recrear-la en cada instant, està portant al present immediat, a la temporalitat il·luminada en la paraula, els llargs segles que van ser de silenci per al que ara la parla, però en els que es van omplir de significació, en altres ments, en altres momentànies il·luminacions.

És el llenguatge la gran massa epistemològica que manipula l’esclau. En ella estan totes les significacions que Sòcrates li fa descriure. És en el llenguatge on s’ha preexistit, en el llenguatge que parla ara a través de l’interlocutor socràtic. Conèixer és haver conegut. Parlar és haver anat deixant reposar tota la preexistent saviesa de la paraula, haver-se anat enriquint amb l’única porta conscient que ens ha deixat oberta el passat i, de sobte, utilitzar novament aquest llegat per sintetitzar, en un «acte de parla», la preexistència que fa possible, i l’existència que realitza. «Ara bé: retrobar en si mateix, per si mateix, la seva saviesa, potser no és precisament recordar?» (85d). És recordar, perquè sense memòria no hi ha llenguatge on fonamentalment es recorda. No hi ha un record pur, un agarrar-se al passat en una inarticulada fonètica de la memòria silenciosa i sense sentit. La memòria és la cambra del llenguatge, i el record és sempre l’acte d’enfrontament entre la història i l’actualitat, entre el temps perdut i el temps retrobat.

Plató mateix ens diu que recordar és trobar per si mateix, des de la pròpia activitat del parla, provocada per l’estímul d’una interrogació exterior o interior. Però en aquest parla s’utilitza també un en si mateix, un àmbit preexistent a la temporalitat il·luminat per l’impuls del record, per la pressió de l’activitat reminiscent, que es prolonga, pas a pas, en el temps perdut de la memòria.

No obstant això, en l’exemple geomètric del Menó, apareixia un element que no era, bàsicament, llenguatge. La geometria és una ciència, es comunica en diversos llenguatges, però sembla que, encara que el seu vehicle sigui sempre un cert tipus de construcció i de comunicació, no s’exhaureix només en el fet de construir-se o comunicar-se. Si recordar és recordar en el llenguatge, parlar, en aquest cas, és parlar, p. ex., sobre la diagonal d’un quadrat. No és, de fet, una simple convenció lingüística el que la suma dels angles d’un triangle equivalguin a dos rectes. Hi ha també com una preexistència de triangles perduts, que busquem i construïm en l’acte de la demostració, en la seva reminiscència. Si podem formular proposicions sobre certes regles del comportament dels triangles, és perquè, segons sembla, els triangles es comporten de manera prou coherent com perquè podem regular-los. Aquí sí que s’obre una important interpretació del tema platònic. La preexistència continua sent un mite que es narra en el Menó per explicar les perfectes deduccions de l’ignorant esclau; però la geometria no pot sustentar-se només en la seva existència, en el fet que aparegui dita en un llenguatge. Plató descobreix aquesta poderosa qualitat de certs objectes ideals, dotats d’una entitat peculiar que els permet existir fora de l’existència i no desgastar-se ni difuminar-se ni identificar-se amb les línies que, momentàniament, ens els presenten.

Hi ha també altres objectes semblants que Plató perseguirà, amb una certa innocència, al llarg dels seus diàlegs de joventut. Són aquestes altres entitats com el valor, la bellesa, l’amistat, la justícia; però la seva estructura és més vagorosa i independent, encara que la seva existència sembli poblar també el mateix cel que els triangles. La seva independència els fa no sentir-se mai reclamades per la fèrria llei que arrossega als punts després de les línies, als quadrats de les hipotenuses després de la suma dels quadrats dels ignorants. De totes maneres, també la geometria té la seva peculiar independència, encara que precisament per existir requereixi la ferma cohesió de totes les seves parts. La seva independència consisteix que no està supeditada als llenguatges que parlen d’ella, als traços imperfectes de la tangent, de la que mai podia dir-se amb precisió que, en la realitat, només toca en un punt a la circumferència, encara que de veritat; només pot tocar-la en un punt. Què són aquestes estranyes entitats que sembla com si existissin darrere les paraules que les expressen? Plató les va tancar en un terme que tindria un ressò molt sostingut per tota la història de la filosofia; les va anomenar Idees. Pensant, a més a més, que ni la seva coherència, ni la seva independència podien ajustar-se a una realitat com la que perceben els nostres sentits, sempre en moviment, sempre imprecisa, les va situar fora del món, almenys fora d’aquest món, on, per exemple, no hi ha tangent que faci honor a la seva llei, ni ha vist mai ningú a la justícia, a la veritat o, fins i tot, a la circumferència.

__________________________________________________

Introducció general als Diàlegs de Plató (Gredos, Madrid 1981, p. 76-79).

Veure La reminiscència en el Fedó (72c-77a)

(Text en castellà)

Emilio Lledó: la memoria del logos



En el Menón se desarrolla el famoso diálogo con el esclavo en el que éste es conducido por hábiles preguntas a razonar sobre problemas geométricos. Ante el asombro de sus interlocutores, Sócrates deduce que todo lo que el esclavo ha dicho tiene que ser recuerdo, tiene que haberlo aprendido en otra parte, ya que en su existencia actual nadie le ha enseñado. «Si no las ha adquirido --las nociones geométricas-- en la vida presente, es del todo necesario que las haya tenido en otro tiempo y que él estuviera provisto de ellas con antelación» (86a).


Cuesta trabajo pensar que Platón creyese realmente la interpretación que hace de la reminiscencia del esclavo. Por muy hondo que hubiesen calado en su espíritu las doctrinas órfico_pitagóricas, ¿podía justificarse toda la epistemología por tan sorprendente recurso como el de la preexistencia? ¿No es precisamente el existir, algo que por su compacta presencia invalida cualquier pre? ¿No es pre_existir una contradicción en sus propios términos, y la preexistencia, un recurso retórico ante la imposibilidad y el absurdo que implica «existir en el pasado»? Es difícil solucionar ahora estos interrogantes, o sostener decididamente la falsedad de la credulidad platónica y justificarla. Pero si olvidamos la letra del mito y, una vez más, lo entendemos como la larga metáfora que recorre las páginas de Platón, hay que confesar que, en el ejemplo del esclavo y la geometría recordada, se había planteado el problema en el horizonte exacto ante el que se destaca su solución.


Tal vez la clave sea esa frase inicial de la conversación con el esclavo: «¿Es griego y habla griego?» (82b). Cuando se formula esta pregunta no se está preguntando, en el fondo, por la posibilidad material de poder realizar la entrevista, sino por la comunidad ideal que va a ceñir el diálogo y que va a ofrecer la base teórica para que tenga sentido. La lengua sí que es un dominio preexistente a ese hablar del esclavo de Menón. Esta lengua vive ya antes de que el esclavo la utilice. Al recrearla en cada instante, está trayendo al presente inmediato, a la temporalidad iluminada en la palabra, los largos siglos que fueron de silencio para el que ahora la habla, pero en los que se llenaron de significación, en otras mentes, en otras momentáneas iluminaciones.


Es el lenguaje la gran masa epistemológica que manipula el esclavo. En ella están todas las significaciones que Sócrates le hace describir. Es en el lenguaje donde se ha preexistido, en el lenguaje que habla ahora a través del interlocutor socrático. Conocer es haber conocido. Hablar es haber ido dejando reposar toda la preexistente sabiduría de la palabra, haberse ido enriqueciendo con la única puerta consciente que nos ha dejado abierta el pasado y, de pronto, utilizar de nuevo ese legado para sintetizar, en un «acto de habla», la preexistencia que hace posible, y la existencia que realiza. «Ahora bien: reencontrar en sí mismo, por sí mismo, su sabiduría, ¿acaso no es precisamente recordar?» (85d). Es recordar, porque sin memoria no hay lenguaje donde fundamentalmente se recuerda. No hay un recuerdo puro, un agarrarse al pasado en una inarticulada fonética de la memoria silenciosa y sin sentido. La memoria es la cámara del lenguaje, y el recuerdo es siempre el acto de enfrentamiento entre la historia y la actualidad, entre el tiempo perdido y el tiempo reencontrado.


Platón mismo nos dice que recordar es encontrar por sí mismo, desde la propia actividad del habla, provocada por el estímulo de una interrogación exterior o interior. Pero en este habla se utiliza también un en sí mismo, un ámbito preexistente a la temporalidad iluminado por el impulso del recuerdo, por la presión de la actividad reminiscente, que se prolonga, paso a paso, en el tiempo perdido de la memoria.

Sin embargo, en el ejemplo geométrico del Menón, aparecía un elemento que no era, básicamente, lenguaje. La geometría es una ciencia, se comunica en diversos lenguajes, pero parece que, aunque su vehículo sea siempre un cierto tipo de construcción y de comunicación, no se agota sólo en el hecho de construirse o comunicarse. Si recordar es recordar en el lenguaje, hablar, en este caso, es hablar, p. ej., sobre la diagonal de un cuadrado. No es, de hecho, una simple convención lingüística el que la suma de los ángulos de un triángulo equivalgan a dos rectos. Hay también como una preexistencia de triángulos perdidos, que buscamos y construimos en el acto de la demostración, en su reminiscencia. Si podemos formular proposiciones sobre ciertas reglas del comportamiento de los triángulos, es porque, al parecer, los triángulos se comportan de manera suficientemente coherente como para que podamos regularlos. Aquí sí que se abre una importante interpretación del tema platónico. La preexistencia sigue siendo un mito que se cuenta en el Menón para explicar las perfectas deducciones del ignorante esclavo; pero la geometría no puede sustentarse sólo en su existencia, en el hecho de que aparezca dicha en un lenguaje. Platón descubre esa poderosa cualidad de ciertos objetos ideales, dotados de una entidad peculiar que les permite existir fuera de la existencia y no desgastarse ni difuminarse ni identificarse con las líneas que, momentáneamente, nos los presentan.


Hay también otros objetos parecidos que Platón perseguirá, con una cierta inocencia, a lo largo de sus diálogos de juventud. Son esas otras entidades como el valor, la belleza, la amistad, la justicia; pero su estructura es más vagorosa e independiente, aunque su existencia parezca poblar también el mismo cielo que los triángulos. Su independencia les hace no sentirse nunca reclamadas por la férrea ley que arrastra a los puntos tras las líneas, a los cuadrados de las hipotenusas tras la suma de los cuadrados de los catetos. De todas formas, también la geometría tiene su peculiar independencia, aunque precisamente para existir requiera la firme cohesión de todas sus partes. Su independencia consiste en que no está supeditada a los lenguajes que hablan de ella, a los trazos imperfectos de la tangente, de la que nunca podía decirse con precisión que, en la realidad, sólo toca en un punto a la circunferencia, aunque de verdad sólo puede tocarla en un punto. ¿Qué son estas extrañas entidades que parece como si existieran detrás de las palabras que las expresan? Platón las encerró en un término que iba a tener un eco muy sostenido por toda la historia de la filosofía; las llamó Ideas. Pensando, además, que ni su coherencia, ni su independencia podían ajustarse a una realidad como la que perciben nuestros sentidos, siempre en movimiento, siempre imprecisa, las situó fuera del mundo, al menos fuera de este mundo, donde, por ejemplo, no hay tangente que haga honor a su ley, ni ha visto nunca nadie a la justicia, a la verdad o, incluso, a la circunferencia.

__________________________________________________
Introducción general a los Diálogos de Platón (Gredos, Madrid 1981, p. 76-79).

 

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.