Textos- Text de Jean Paul Sartre: l'en-sí, el per-a-si i el no-res

El terme d'en-si que hem pres de la tradició per designar a l'ésser transcendent és impropi. En efecte, al límit de la coincidència amb si mateix el sí s'esvaeix donant pas al ser idèntic. El sí no pot ser una propietat del ser en-sí. Per natura és un reflexiu, com ja ho indica prou la sintaxi, i en particular, el rigor lògic de la sintaxi llatina i les distincions estrictes que la gramàtica ha establert entre l'ús del «eius» i el del «sui». El sí remet, però remet precisament al subjecte. Indica una relació del subjecte amb si mateix i aquesta relació és precisament una dualitat particular, ja que exigeix símbols verbals particulars. Però, d'altra banda, el sí no designa en ser ni com a subjecte ni com a complement. Si considero, per exemple, el «se» de «s'avorreix», constato que aquest s'entreobre per deixar aparèixer darrere seu al subjecte mateix. No és el subjecte, ja que el subjecte, sense relació amb si, es condensaria en l'identitat de l'en-sí. Tampoc és una articulació consistent d'allò real, ja que darrere seva deixa aparèixer al subjecte. De fet, el sí no pot ser pres com un existent real. El subjecte no pot ser sí, ja que la coincidència amb si fa, com hem vist, desaparèixer al sí. Però tampoc pot no ser sí, ja que el sí que és indicació del subjecte mateix. El sí que representa una distància ideal en l'immanència del subjecte respecte a si mateix, una manera de no ser la seva pròpia coincidència, d'escapar a la identitat al mateix temps que la situa com a unitat; en resum, de ser un equilibri perpètuament inestable entre la identitat com a cohesió absoluta, sense rastre de diversitat, i la unitat com a síntesi d'una multiplicitat. És el que anomenarem la presència de si. La llei de ser del per-a-si com a fonament ontològic de la consciència és la de ser ell mateix sota la forma de presència de si.

Sovint s'ha pres aquesta presència de si per una plenitud d'existència, i un prejudici bastant difós entre els filòsofs fa que s'atribueixi a la consciència la més alta dignitat de ser. Però no es pot continuar mantenint aquest postulat després d'una descripció més avançada de la noció de presència. En efecte, tota «presència» implica dualitat, per tant separació, almenys virtual. La presència del ser en si implica un enlairament del ser respecte de si. La coincidència d'allò idèntic és l'autèntica plenitud de ser, justament perquè en aquesta coincidència no es deixa lloc a cap negativitat.

D'aquesta manera, el no-res és aquest forat del ser, aquesta caiguda de l'en-sí cap al sí per mitjà de la que es constitueix el per-a-si. Però aquest no res només pot «ser estat» quan la seva existència prestada és correlativa d'un acte anul·lant del ser. A aquest acte perpetu pel que l'en-sí es degrada en presència de si l'anomenarem acte ontològic. El no-res és la posada en qüestió del ser per l'ésser, és a dir, justament la consciència o per-a-si. És un esdeveniment absolut que arriba a l'ésser per l'ésser i que, sense tenir a l'ésser, està perpètuament sostingut per l'ésser. Estant aïllat l'ésser en si en el seu ésser per la seva total positivitat, cap ésser pot produir ésser i res pot ocórrer-li en ser per l'ésser que no sigui el no-res. El no-res és la possibilitat pròpia de l'ésser i la seva única possibilitat. I això que aquesta possibilitat original només apareix en l'acte absolut que la realitza. Sent el no-res res de l'ésser, només pot arribar a ser per l'ésser mateix. Sens dubte, arriba al ser per un ésser singular que és la realitat humana. Però aquest ser es constitueix com a realitat humana en tant que no és més que el projecte original del seu propi no-res. La realitat humana és l'ésser en tant que és, en el seu ser i per al seu ser, fonament únic del no-res al si de l'ésser.

Versió en castellà

Jean Paul Sartre: el en-sí, el para-sí y la nada

El término de en-sí que hemos tomado de la tradición para designar al ser trascendente es impropio. En efecto, en el límite de la coincidencia consigo mismo el sí se desvanece dando paso al ser idéntico. El sí no puede ser una propiedad del ser en-sí. Por naturaleza es un reflexivo, como ya lo indica suficientemente la sintaxis, y en particular, el rigor lógico de la sintaxis latina y las distinciones estrictas que la gramática ha establecido entre el uso del «eius» y el del «sui». El sí remite, pero remite precisamente al sujeto. Indica una relación del sujeto consigo mismo y esta relación es precisamente una dualidad particular, puesto que exige símbolos verbales particulares. Pero, por otra parte, el sí no designa al ser ni como sujeto ni como complemento. Si considero, por ejemplo, el «se» de «se aburre», constato que éste se entreabre para dejar aparecer tras él al sujeto mismo. No es el sujeto, ya que el sujeto, sin relación consigo, se condensaría en la identidad del en-sí. Tampoco es una articulación consistente de lo real, puesto que tras él deja aparecer al sujeto. De hecho, el sí no puede ser tomado como un existente real. El sujeto no puede ser sí, ya que la coincidencia consigo hace, como hemos visto, desaparecer al sí. Pero tampoco puede no ser sí, puesto que el sí es indicación del sujeto mismo. El sí representa una distancia ideal en la inmanencia del sujeto con respecto a sí mismo, una manera de no ser su propia coincidencia, de escapar a la identidad al mismo tiempo que la sitúa como unidad; en resumen, de ser un equilibrio perpetuamente inestable entre la identidad como cohesión absoluta, sin rastro de diversidad, y la unidad como síntesis de una multiplicidad. Es lo que llamaremos la presencia de sí. La ley de ser del para-sí como fundamento ontológico de la conciencia es la de ser él mismo bajo la forma de presencia de sí.

A menudo se ha tomado esta presencia de sí por una plenitud de existencia, y un prejuicio bastante difundido entre los filósofos hace que se atribuya a la conciencia la más alta dignidad de ser. Pero no se puede seguir manteniendo este postulado después de una descripción más avanzada de la noción de presencia. En efecto, toda «presencia» implica dualidad, por tanto separación, al menos virtual. La presencia del ser en sí implica un despegue del ser respecto de sí. La coincidencia de lo idéntico es la auténtica plenitud de ser, justamente porque en esta coincidencia no se deja lugar a negatividad alguna.

[...]
De esta manera, la nada es este agujero del ser, esta caída del en-sí hacia el sí por medio de la que se constituye el para-sí. Pero esta nada sólo puede «ser sido» cuando su existencia prestada es correlativa de un acto anulante del ser. A este acto perpetuo por el que el en-sí se degrada en presencia de sí le llamaremos acto ontológico. La nada es la puesta en cuestión del ser por el ser, es decir, justamente la conciencia o para-sí. Es un acontecimiento absoluto que llega al ser por el ser y que, sin tener al ser, está perpetuamente sostenido por el ser. Estando aislado el ser en sí en su ser por su total positividad, ningún ser puede producir ser y nada puede ocurrirle al ser por el ser que no sea la nada. La nada es la posibilidad propia del ser y su única posibilidad. Y eso que esta posibilidad original sólo aparece en el acto absoluto que la realiza. Siendo la nada nada de ser, sólo puede llegar al ser por el ser mismo. Sin duda alguna, llega al ser por un ser singular que es la realidad humana. Pero este ser se constituye como realidad humana en tanto que no es más que el proyecto original de su propia nada. La realidad humana es el ser en tanto que es, en su ser y para su ser, fundamento único de la nada en el seno del ser.

__________________________________________________
El Ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, traducción de Juan Valmar, p. 127, 129.

Temes -	El saber filosòfic	El coneixement	La realitat	L'ésser humà	L'acció humana	La societat
Història -	Filosofia antiga i medieval	Filosofia moderna	Filosofia contemporània	Mapa del web	Ajuda i altres	Descarregar "font grega"