FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
Galileu Galilei: Carta a Cristina de Lorena
Descendint de tals coses més a la nostra qüestió particular, se segueix necessàriament que no havent volgut l'Esperit Sant ensenyar-nos si el cel es mou o està immòbil, ni si la seva figura té la forma d'esfera o de disc o estès com un pla, ni si la Terra està ubicada al centre d'aquest o a un costat, menys haurà tingut la intenció d'assegurar-nos d'altres conclusions del mateix gènere, i unides de tal manera amb les ara mateix anomenades, que sense la decisió sobre aquelles no es pot afirmar aquesta o aquella part, com són les de decidir sobre el moviment o immobilitat de la Terra i del Sol. I si el mateix Esperit Sant a propòsit ha omès l'ensenyar-nos semblants proposicions, com res concernents a la seva intenció, això és, a la nostra salvació, com es podrà ara afirmar que el sostenir sobre elles aquesta part i no aquella sigui tan necessari que la una sigui de Fide i l'altra errònia?; podrà, doncs, ser una opinió herètica, i que no es refereixi per a res a la salvació de les ànimes?, o podrà dir-se que l'Esperit Sant no ha volgut ensenyar-nos cap cosa concernent a la salvació? Jo aquí diré allò que vaig sentir dir a una persona eclesiàstica de molt elevat rang, això és, que la intenció de l'Esperit Sant era ensenyar-nos com es va al cel, i no com va el cel. [...]
En vista d'això, i sent, com s'ha dit, que dues veritats no poden contradir-se, és funció dels savis intèrprets l'esforçar-se per trobar els vertaders sentits dels passatges sagrats, que indubtablement concordaran amb aquelles conclusions naturals de les quals en tinguéssim per endavant certesa i seguretat per l'evidència dels sentits o per les demostracions necessàries. Més encara, sent com s'ha dit que les Escriptures per les raons adduïdes admeten en molts passatges interpretacions diferents del significat de les paraules i, a més a més, no podent nosaltres afirmar amb certesa que tots els intèrprets parlin per inspiració divina, perquè, si així fos, cap divergència existiria entre ells, sobre els sentits dels mateixos textos, crec que s'obraria molt prudentment si no es permetés a cap el comprometre els textos de l'Escriptura i, d'alguna manera, obligar-los a haver de sostenir com vertaderes aquestes o aquelles conclusions naturals, de les que alguna vegada els sentits i les raons demostratives i necessàries ens poguessin demostrar el contrari. I qui vol posar límits als enginys humans? Qui podrà afirmar que sigui ja vist i sabut tot allò que hi ha en el món de perceptible i cognoscible? Potser aquells que en altres ocasions afirmen (i amb gran veritat) que «el que sabem és la mínima part del que ignorem»? Més encara encara, si nosaltres sabem per boca del mateix Esperit Sant que: «Déu va donar el món a l'home perquè pensés, però l'home no comprèn l'obra que Déu va fer del principi al fi», no es deurà, al meu mode de veure, fent cas omís de tal sentència, obstruir el camí al lliure filosofar sobre les coses del món i de la natura, gairebé com si elles haguessin estat totes amb seguretat compreses i descobertes. No hauria de considerar-se temerari el que algú no es troba satisfet amb les opinions que han arribat a ser gairebé comuns, ni hauria de donar-se el que algú s'indignés perquè algun no s'adhereixi en les discussions naturals a aquella opinió que a ells els agrada, i màximament pel que fa a problemes que han estat ja discutits durant milers d'anys per il·lustres filòsofs, com és la immobilitat del Sol i el moviment de la Terra, opinió defensada per Pitàgores i per tota la seva escola; per Heràclides de Pontus, que va ser de la mateixa opinió; per Filolao, mestre de Plató, i pel propi Plató, com refereix Aristòtil, i del que escriu Plutarc en la vida de Numa que el propi Plató, ja vell, deia que era cosa del tot absurda defensar una altra cosa. El mateix va ser cregut per Aristarc de Samos, com trobem en Arquímedes, pel matemàtic Seleucos, pel filòsof Nicera, segons refereix Ciceró, i per molts altres, i finalment ampliada i confirmada per moltes observacions i demostracions per Nicolás Copèrnic. I Sèneca, eminentíssim filòsof, en el llibre «De cometis» ens adverteix que hem d'assegurar-nos amb moltíssima atenció si és el cel o la Terra en qui resideix la revolució diürna.
I per això, a més dels articles concernents a la salvació i a l'establiment de la fe, contra la fermesa de la qual no hi ha el menor perill que pugui sorgir mai una doctrina vàlida i eficaç, no seria potser sinó un savi i útil consell el no afegir altres sense necessitat; i si és així, portaria veritablement confusió l'afegir-les a petició de persones que a més que nosaltres ignorem que parlin inspirades per la virtut celestial, clarament veiem que en elles es podria desitjar aquella intel·ligència que seria necessària primer per entendre, i després per impugnar les demostracions amb què corresponen les subtilíssimes ciències en provar semblants conclusions. Però diria més, si m'és lícit exposar el meu semblar, que potser convindria més al decor i a la dignitat d'aquestes Sagrades Escriptures el procurar evitar que qualsevol lleuger i vulgar escriptor pogués, per conferir autoritat als seus escrits, molt sovint fundats sobre vanes fantasies, escampar en ells cites de la Sagrada Escriptura interpretades o, millor, masegades amb sentits tan allunyats de la recta intenció d'aquesta Escriptura, com a pròxims a la mofa d'aquells que, no sense alguna jactància, van fent ostentació d'això. Exemples de tal abús es podrien portar molts, però me'n basten dos no allunyats d'aquestes matèries astronòmiques. Un dels quals són els escrits que van ser publicats contra els planetes mediceus, recentment descoberts per mi, contra l'existència dels quals es van adduir moltes cites de la Sagrada Escriptura. Ara que els planetes poden ser vistos per tot el món, sentiria amb gust amb què noves interpretacions és explicada l'Escriptura per aquells mateixos oponents, i justificada la seva neciesa. L'altre exemple és de l'autor d'un text recentment publicat, en el que se sosté contra els astrònoms i els filòsofs que la Lluna certament no rep llum del Sol, sinó que brilla per si mateixa, tal imaginació es confirma en últim terme, o millor dit, es tracta de confirmar amb diverses cites de l'Escriptura, les quals li sembla que no podrien salvar-se si la seva opinió no fos vertadera i necessària. No obstant això, que la Lluna sigui per si mateixa obscura és no menys clara que l'esplendor del Sol.
Per tant, queda clar que tals autors, per no haver comprès els vertaders sentits de l'Escriptura, l'haurien, si la seva autoritat fos de gran pes, posat en l'obligació d'haver d'obligar a altres a defensar com vertaderes, conclusions que repugnen a les raons manifestes i als sentits, abús que «alliberi'ns Déu» [Deus avertat] vagi prenent peu o autoritat, perquè, seria necessari prohibir aviat totes les ciències especulatives perquè, sent per natura el nombre dels homes poc aptes per comprendre perfectament, tant les Sagrades Escriptures com les altres ciències, bastant major que el nombre dels intel·ligents, aquells, fullejant superficialment les Escriptures s'arrogarien el dret de decidir sobre totes les qüestions de la natura, en funció d'alguna paraula mal entesa per ells i dita amb un altre propòsit pels autors sagrats. [...]
De tals paraules em sembla que pot treure's aquest ensenyament, això és, que en els llibres dels savis d'aquest món hi ha algunes coses que es refereixen a la natura realment demostrades, i altres simplement són ensenyades, i que quant a les primeres, és funció dels savis teòlegs fer veure que elles no són contràries a les Sagrades Escriptures; quant a les altres, ensenyades, però no demostrades de mode necessari, si hi ha quelcom contrari a les Sagrades Escriptures, s'ha de voler per indubtablement fals i com a tal, de tots els modes possibles, s'ha de demostrar. Si, doncs, les conclusions naturals realment demostrades no han de subordinar-se a passatges de l'Escriptura, però sí s'ha d'aclarir amb exactitud com tals passatges no s'oposen a aquestes conclusions. És necessari, per tant, abans de condemnar una proposició natural, fer veure que ella no està demostrada necessàriament, i això ho han de fer no aquells que la tenen per vertadera, sinó aquells que la consideren falsa; i això sembla molt raonable i conforme a la natura, és a dir, que molt més fàcilment són capaços de trobar les fal·làcies en un discurs aquells que el consideren fals, que aquells que el consideren vertader i concloent; més aviat, en aquest cas concret, succeirà que els seguidors d'aquesta opinió com més caminin analitzant la qüestió, examinant els raonaments, repetint les observacions i comprovant les experiències, tant més es ratificaran en aquesta creença.
________________________________________________
Versión en castellano
Galileo Galilei: Carta a Cristina de Lorena
Descendiendo de tales cosas más a nuestra cuestión particular, se sigue
necesariamente que no habiendo querido el Espíritu Santo enseñarnos si el
cielo se mueve o está inmóvil, ni si su figura tiene la forma de esfera o de
disco o extendido como un plano, ni si la Tierra está ubicada en el centro del
mismo o a un lado, menos habrá tenido la intención de asegurarnos de otras
conclusiones del mismo género, y unidas de tal manera con las ahora mismo
nombradas, que sin la decisión sobre aquéllas no se puede afirmar esta o
aquella parte, como son las de decidir sobre el movimiento o inmovilidad de la
Tierra y del Sol. Y si el mismo Espíritu Santo a propósito ha omitido el
enseñarnos semejantes proposiciones, como nada concernientes a su intención,
esto es, a nuestra salvación, ¿cómo se podrá ahora afirmar que el sostener
acerca de ellas esta parte y no aquélla sea tan necesario que la una sea de
Fide y la otra errónea?; ¿podrá, pues, ser una opinión herética, y que no se
refiera para nada a la salvación de las almas?, o ¿podrá decirse que el
Espíritu Santo no ha querido enseñarnos cosa alguna concerniente a la
salvación? Yo aquí diré aquello que oí a una persona eclesiástica de muy
elevado rango, esto es, que la intención del Espíritu Santo era enseñarnos
cómo se va al cielo, y no cómo va el cielo. [...]
En vista de esto, y siendo, como se ha dicho, que dos verdades no pueden
contradecirse, es función de los sabios intérpretes el esforzarse por
encontrar los verdaderos sentidos de los pasajes sagrados, que indudablemente
concordarán con aquellas conclusiones naturales de las que tuviésemos de
antemano certeza y seguridad por la evidencia de los sentidos o por las
demostraciones necesarias. Más aún, siendo como se ha dicho que las Escrituras
por las razones aducidas admiten en muchos pasajes interpretaciones distintas
del significado de las palabras y, además, no pudiendo nosotros afirmar con
certeza que todos los intérpretes hablen por inspiración divina, pues, si así
fuese, ninguna divergencia existiría entre ellos, acerca de los sentidos de
los mismos textos, creo que se obraría muy prudentemente si no se permitiese a
ninguno el comprometer los textos de la Escritura y, en cierto modo,
obligarles a tener que sostener como verdaderas estas o aquellas conclusiones
naturales, de las que alguna vez los sentidos y las razones demostrativas y
necesarias nos pudiesen demostrar lo contrario. ¿Y quién quiere poner límites
a los ingenios humanos? ¿Quién podrá afirmar que sea ya visto y sabido todo
aquello que hay en el mundo de perceptible y cognoscible? ¿Tal vez aquellos
que en otras ocasiones afirman (y con gran verdad) que «lo que sabemos es la
mínima parte de lo que ignoramos»? Más aún todavía, si nosotros sabemos por
boca del mismo Espíritu Santo que: «Dios dio el mundo al hombre para que
pensara, pero el hombre no abarca la obra que Dios hizo del principio al fin»,
no se deberá, a mi modo de ver, haciendo caso omiso de tal sentencia, obstruir
el camino al libre filosofar sobre las cosas del mundo y de la naturaleza,
casi como si ellas hubiesen sido todas con seguridad comprendidas y
descubiertas. No debería considerarse temerario el que alguien no se sienta
satisfecho con las opiniones que han llegado a ser casi comunes, ni debería
darse el que alguien se indignase porque alguno no se adhiera en las
discusiones naturales a aquella opinión que a ellos les gusta, y máxime en lo
que se refiere a problemas que han sido ya discutidos durante millares de años
por ilustres filósofos, como es la inmovilidad del Sol y el movimiento de la
Tierra, opinión defendida por Pitágoras y por toda su escuela; por Heráclides
de Ponto, que fue de la misma opinión; por Filolao, maestro de Platón, y por
el propio Platón, como refiere Aristóteles, y del que escribe Plutarco en la
vida de Numa que el propio Platón, ya viejo, decía que era cosa del todo
absurda defender otra cosa. Lo mismo fue creído por Aristarco de Samos, como
encontramos en Arquímedes, por el matemático Seleucos, por el filósofo Nicera,
según refiere Cicerón, y por muchos otros, y finalmente ampliada y confirmada
por muchas observaciones y demostraciones por Nicolás Copérnico. Y Séneca,
eminentísimo filósofo, en el libro «De cometis» nos advierte que debemos
asegurarnos con muchísimo cuidado si es el cielo o la Tierra en quien reside
la revolución diurna.
Y por esto, además de los artículos concernientes a la salvación y al
establecimiento de la fe, contra cuya firmeza no existe el menor peligro que
pueda surgir jamás una doctrina válida y eficaz, no sería tal vez sino un
sabio y útil consejo el no añadir otros sin necesidad; y si es así, traería
verdaderamente confusión el añadirles a petición de personas que además de que
nosotros ignoramos que hablen inspiradas por la virtud celestial, claramente
vemos que en ellas se podría desear aquella inteligencia que sería necesaria
primero para entender, y después para impugnar las demostraciones con las que
proceden las sutilísimas ciencias al probar semejantes conclusiones. Pero
diría más, si me es lícito exponer mi parecer, que tal vez convendría más al
decoro y a la dignidad de esas Sagradas Escrituras el procurar evitar que
cualquier ligero y vulgar escritor pudiese, para conferir autoridad a sus
escritos, muy a menudo fundados sobre vanas fantasías, desparramar en ellos
citas de la Sagrada Escritura interpretadas o, mejor, estrujadas con sentidos
tan alejados de la recta intención de esa Escritura, como cercanos a la mofa
de aquellos que, no sin alguna jactancia, van haciendo ostentación de ello.
Ejemplos de tal abuso se podrían traer muchos, pero me bastan dos no alejados
de estas materias astronómicas. Uno de los cuales son los escritos que fueron
publicados contra los planetas medíceos, recientemente descubiertos por mí,
contra cuya existencia adujeron muchas citas de la Sagrada Escritura. Ahora
que los planetas pueden ser vistos por todo el mundo, oiría con gusto con qué
nuevas interpretaciones es explicada la Escritura por aquellos mismos
oponentes, y justificada su simpleza. El otro ejemplo es del autor de un texto
recientemente publicado, en el que se sostiene contra los astrónomos y los
filósofos que la Luna ciertamente no recibe luz del Sol, sino que brilla por
sí misma, tal imaginación se confirma en último término, o mejor dicho, se
trata de confirmar con varias citas de la Escritura, las cuales le parece que
no podrían salvarse si su opinión no fuese verdadera y necesaria. Sin embargo,
que la Luna sea por sí misma obscura es no menos claro que el esplendor del
Sol.
Por tanto, queda claro que tales autores, por no haber comprendido los
verdaderos sentidos de la Escritura, la habrían, si su autoridad fuese de gran
peso, puesto en la obligación de tener que obligar a otros a defender como
verdaderas, conclusiones que repugnan a las razones manifiestas y a los
sentidos, abuso que «líbrenos Dios» [Deus avertat] vaya tomando pie o
autoridad, porque, sería necesario prohibir pronto todas las ciencias
especulativas porque, siendo por naturaleza el número de los hombres poco
aptos para comprender perfectamente, tanto las Sagradas Escrituras como las
otras ciencias, bastante mayor que el número de los inteligentes, aquéllos,
hojeando superficialmente las Escrituras se arrogarían el derecho de decidir
sobre todas las cuestiones de la naturaleza, en función de alguna palabra mal
entendida por ellos y dicha con otro propósito por los autores sagrados. [...]
De tales palabras me parece que puede sacarse esta enseñanza, esto es, que en
los libros de los sabios de este mundo hay algunas cosas que se refieren a la
naturaleza realmente demostradas, y otras simplemente son enseñadas, y que en
cuanto a las primeras, es función de los sabios teólogos hacer ver que ellas
no son contrarias a las Sagradas Escrituras; en cuanto a las otras, enseñadas,
pero no demostradas de modo necesario, si hay algo contrario a las Sagradas
Escrituras, se tiene que estimar por indudablemente falso y como tal, de todos
los modos posibles, se tiene que demostrar. Si, pues, las conclusiones
naturales realmente demostradas no deben subordinarse a pasajes de la
Escritura, pero sí se debe aclarar con exactitud cómo tales pasajes no se
oponen a esas conclusiones. Es necesario, por tanto, antes de condenar una
proposición natural, hacer ver que ella no está demostrada necesariamente, y
esto lo deben hacer no aquellos que la tienen por verdadera, sino aquellos que
la consideran falsa; y esto parece muy razonable y conforme a la naturaleza,
esto es, que mucho más fácilmente son capaces de encontrar las falacias en un
discurso aquellos que lo consideran falso, que aquellos que lo consideran
verdadero y concluyente; más bien, en este caso concreto, sucederá que los
seguidores de esta opinión cuanto más anden analizando la cuestión, examinando
los razonamientos, repitiendo las observaciones y comprobando las
experiencias, tanto más se ratificarán en esa creencia.
________________________________________________
Carta a Cristina de Lorena (Alianza, Madrid 1987, p. 72-80).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.