FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
Karl R. Popper: simplement, no hi ha inducció
Mes si volem trobar un mode de justificar les inferències inductives, hem d’intentar, en primer terme, establir un principi d’inducció. Semblant principi seria un enunciat amb l’ajuda del qual poguéssim presentar les dites inferències d’una forma lògicament acceptable. Als ulls dels mantenidors de la lògica inductiva, la importància d’un principi d’inducció per al mètode científic és màxima: « ...aquest principi -diu Reichenbach- determina la veritat de les teories científiques; eliminar-ho de la ciència significaria ni més ni menys que privar a aquesta de la possibilitat de decidir sobre la veritat o falsedat de les seves teories; és evident que sense ell la ciència perdria el dret de distingir les seves teories de les creacions fantàstiques i arbitràries de la imaginació del poeta».
Però tal principi d’inducció no pot ser una veritat purament lògica, com una tautologia o un enunciat analític. En realitat si existís un principi d’inducció purament lògic no hi hauria problema de la inducció; perquè en aquest cas, seria menester considerar totes les inferències inductives com a transformacions purament lògiques, o tautològiques, exactament el mateix que ocorre amb les inferències de la lògica deductiva. Per tant, el principi d’inducció ha de ser un enunciat sintètic: és a dir, un la negació del qual no sigui contradictòria, sinó lògicament possible. Sorgeix, doncs, la qüestió sobre per què caldria acceptar semblant principi, i de com podem justificar racionalment la seva acceptació. [...]
A partir de l’obra de Hume hauria d’haver-se vist clarament que apareixen amb facilitat incoherències quan s’admet el principi d’inducció; i també que difícilment poden evitar-se (si és que és possible tal cosa): ja que, al seu torn, el principi d’inducció ha de ser un enunciat universal. Així doncs, si intentem afirmar que sabem per experiència que és vertader, reapareixen novament justament els mateixos problemes que van motivar la seva introducció: per justificar-ho hem d’utilitzar inferències inductives; per justificar aquestes hem de suposar un principi d’inducció d’ordre superior, i així successivament. Per tant, cau per la seva base l’intent de fonamentar el principi d’inducció en l’experiència, ja que porta, inevitablement, a una regressió infinita. [...]
Per la meva part, considero que les diverses dificultats que acabo d’esbossar de la lògica inductiva són insuperables. I em temo que el mateix ocorre amb la doctrina, tan corrent avui, que les inferències inductives, fins i tot no sent «estrictament vàlides», poden aconseguir cert grau de «seguretat» o de «probabilitat». Aquesta doctrina sosté que les inferències inductives són «inferències probable». [...]
La teoria que desenvoluparem en les pàgines que segueixen s’oposa directament a tots els intents de recolzar-se en les idees d’una lògica inductiva. Podria descriure-la-hi com la teoria del mètode deductiu de contrastar, o com l’opinió que una hipòtesi només pot contrastar-se empíricament -i únicament després que ha estat formulada.
__________________________________________________
Versió en castellà
Karl R. Popper:
simplemente, no hay inducción
Mas si queremos encontrar un modo de justificar las inferencias inductivas,
hemos de intentar, en primer término, establecer un principio de inducción.
Semejante principio sería un enunciado con cuya ayuda pudiéramos presentar
dichas inferencias de una forma lógicamente aceptable. A los ojos de los
mantenedores de la lógica inductiva, la importancia de un principio de inducción
para el método científico es máxima: « ...este principio -dice Reichenbach-
determina la verdad de las teorías científicas; eliminarlo de la ciencia
significaría nada menos que privar a ésta de la posibilidad de decidir sobre la
verdad o falsedad de sus teorías; es evidente que sin él la ciencia perdería el
derecho de distinguir sus teorías de las creaciones fantásticas y arbitrarias de
la imaginación del poeta».
Pero tal principio de inducción no puede ser una verdad puramente lógica, como
una tautología o un enunciado analítico. En realidad si existiera un principio
de inducción puramente lógico no habría problema de la inducción; pues en tal
caso, sería menester considerar todas las inferencias inductivas como
transformaciones puramente lógicas, o tautológicas, exactamente lo mismo que
ocurre con las inferencias de la lógica deductiva. Por tanto, el principio de
inducción tiene que ser un enunciado sintético: esto es, uno cuya negación no
sea contradictoria, sino lógicamente posible. Surge, pues, la cuestión acerca de
por qué habría que aceptar semejante principio, y de cómo podemos justificar
racionalmente su aceptación. [...]
A partir de la obra de Hume debería haberse visto claramente que aparecen con
facilidad incoherencias cuando se admite el principio de inducción; y también
que difícilmente pueden evitarse (si es que es posible tal cosa): ya que, a su
vez, el principio de inducción tiene que ser un enunciado universal. Así pues,
si intentamos afirmar que sabemos por experiencia que es verdadero, reaparecen
de nuevo justamente los mismos problemas que motivaron su introducción: para
justificarlo tenemos que utilizar inferencias inductivas; para justificar éstas
hemos de suponer un principio de inducción de orden superior, y así
sucesivamente. Por tanto, cae por su base el intento de fundamentar el principio
de inducción en la experiencia, ya que lleva, inevitablemente, a una regresión
infinita. [...]
Por mi parte, considero que las diversas dificultades que acabo de esbozar de la
lógica inductiva son insuperables. Y me temo que lo mismo ocurre con la
doctrina, tan corriente hoy, de que las inferencias inductivas, aun no siendo
«estrictamente válidas», pueden alcanzar cierto grado de «seguridad» o de
«probabilidad». Esta doctrina sostiene que las inferencias inductivas son
«inferencias probables». [...]
La teoría que desarrollaremos en las páginas que siguen se opone directamente a
todos los intentos de apoyarse en las ideas de una lógica inductiva. Podría
describírsela como la teoría del método deductivo de contrastar, o como la
opinión de que una hipótesis sólo puede contrastarse empíricamente -y únicamente
después de que ha sido formulada.
__________________________________________________
La lógica de la investigación científica, Tecnos, Madrid 1977, p. 28-30.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.