Autors-místiques medievals

Amb el nom de «místiques medievals», s'al·ludeix fonamentalment a dos grups o escoles de mística cristiana del període medieval, que es desenvolupen principalment a Flandes i Alemanya, des de l'època carolíngia i fins al segle XVII.

La mística alemanya és l'expressió literària en llengua alemanya d'un corrent espiritual, amb fonamentació escolàstica i influència neoplatònica, que produeix obres de caràcter filosòfic, ascètic i poètic, amb les que descriu les experiències i les reflexions provinents, principalment, de monges o religioses (i després de dones particulars, que no vivien als convents, anomenades beguines). Apareix en el segle XII com a moviment de renovació d'una Església que ha d'abandonar les seves formes feudals i ha de renovar els costums del clero. Es distingeix un període inicial, a què pertanyen, entre d'altres, Hildegarda de Bingen, Isabel de Schönau, i les nobles Matilde d'Hackborn, Gertrudis la Gran i Matilde de Magdeburg; un període de floriment, marcat per la influència de les noves ordres mendicants (franciscans i dominics) i de les grans figures místiques del Mestre Eckhart, Joan Tauler i Enric Suso. En el tercer període, cap al segle XV, la mística es transforma en devoció o pietat, amb influència holandesa, coneguda amb el nom de Devotio moderna.

La mística flamenca o holandesa femenina, pròpia dels països Baixos, sorgeix com un moviment de dones piadoses (sobretot cistercenques, però també beguines). Entre elles, destaquen Beatriu de Tenen, o de Natzaret (1200-1268), a qui es deu Les set maneres d'estimar (1235), vertadera descripció de l'experiència mística, i Hadewijch d'Anvers (cap a 1260), en qui la mística troba un elevada expressió poètica.

La mística espanyola floreix quelcom més tard, en el període del barroc; els seus representants són membres pertanyents preferentment a les noves ordes religiosos, fundades després de la Reforma. La carmelita Teresa de Cepeda i Ahumada (1515-1852), coneguda com a santa Teresa d'Àvila, és una de les místiques més importants del cristianisme i la primera dona considerada «Doctora de l'Església», títol que li concedeix Pau VI el 1970. La seva obra més important. Las moradas, també titulada Castillo interior, considera simbòlicament l'ànima com un castell, fet «tot de diamant», amb molts domicilis o habitacions; el recorregut pels set principals domicilis d'aquest castell interior, descrit per la santa, suposa el procés de la unió mística.

L'escriptura religiosa d'aquesta època de l'última part de l'Edat mitjana forma part del lent accés de la dona a la cultura literària i a la plena participació en la cultura en general, tradicionalment reservada a l'home; la feina d'aquestes místiques medievals, que pot inscriure's, encara que llunyanament, en el fenomen més tardà de l'alliberament de la dona (vegi's feminisme), es complementa amb la d'altres dones doctes i literates, la cultura de la qual s'expressa fora de l'àmbit estrictament religiós i en un període de temps més ampli; una d'aquestes figures, Juana Inés d'Asbaje, o sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695) floreix en l'època del barroc hispanoamericà.

Temes -	El saber filosòfic	El coneixement	La realitat	L'ésser humà	L'acció humana	La societat
Història -	Filosofia antiga i medieval	Filosofia moderna	Filosofia contemporània	Mapa del web	Ajuda i altres	Descarregar "font grega"