Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Émile Durkheim: què és un fet social?

Abans de buscar quin és el mètode adequat per a l’estudi dels fets socials convé saber quins són els fets així anomenats.

La qüestió és tant més necessària quant que aquesta denominació és utilitzada de mode força imprecís. D’ordinari se l’empra per designar gairebé tots els fenòmens que succeeixen al si de la societat, per poc que presenti, junt amb una certa generalitat, algun interès social. Però, si es consideren les coses d’aquesta manera, no hi ha, per dir-ho així, esdeveniment humà que no pugui ser anomenat social. Tots els individus beuen, dormen, mengen i raonen, i la societat té el més gran interès que aquestes funcions es duguin a terme regularment. Així doncs, si aquests fets fossin socials, la sociologia no tindria un objecte d’estudi que li fos propi i el seu àmbit es confondria amb el de la biologia i el de la psicologia.

Però, en realitat, en tota societat hi ha un determinat grup de fenòmens que es distingeixen per caràcters precisos d’aquells que estudien les altres ciències de la natura.

Quan duc a terme la meva tasca de germà, d’espòs o de ciutadà, o quan responc als compromisos que he contret, compleixo amb deures que estan definits, fora de mi i dels meus actes, en el dret i en els costums. Fins i tot en els casos en què estan d’acord amb els meus propis pensaments i jo sento en el meu interior, en realitat aquesta no deixa de ser objectiva; perquè no sóc jo qui les ha fet, sinó que les he rebut per mitjà de l’educació. [...] D’igual manera el fidel s’ha trobat en néixer ja fetes les creences i les pràctiques de la seva vida religiosa; si aquestes existien abans d’ell, és que existeixen fora d’ell. El sistema de signes del qual em serveixo per expressar els meus pensaments, el sistema de monedes que utilitzo per pagar els meus deutes, els instruments de crèdit que faig servir en les meves relacions comercials, les pràctiques acceptades en la meva professió, etc., funcionen independentment de l’ús que d’elles faig. Si es prenen l’un darrere l’altre tots els membres dels quals està composta la societat el que precedeix podrà ser repetit a propòsit de cadascun d’ells. Heus aquí, doncs, modes d’obrar, pensar i de sentir que presenten aquesta notable propietat d’existir fora de les consciències individuals.

Aquests tipus de conducta o de pensament no sols són exteriors a l’individu, sinó que estan dotats d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual s’imposen a ell, ho vulgui o no. Sens dubte, quan em conformo a ells per la meva pròpia voluntat aquesta coerció, en ser inútil, no es fa sentir o es fa sentir escassament; però no per aquesta raó deixa de ser un caràcter intrínsec d’aquests fets, i prova d’això és que s’afirma a partir del moment en què tracto de resistir. Si intento trencar les regles del dret aquestes reaccionen contra mi a fi d’impedir el meu acte si encara hi ha temps, o d’anul·lar-ho i restablir-lo en la seva forma normal si s’ha realitzat ja i pot ser reparat, o de fer-me expiar les seves conseqüències si no pot ser reparat d’una altra manera. Es tracta de màximes purament morals? La consciència pública reprimeix tot acte que les ofèn per mitjà de la vigilància que exerceix sobre la conducta dels ciutadans i les penes especials de què disposa. En altres casos la coerció és menys violenta, però no deixa d’existir. Si no em sotmeto a les convencions de la societat, si en la meva forma de vestir no tinc en compte en absolut els usos acceptats en el meu país i en la meva classe, la rialla que provoco i l’allunyament social en què se’m manté produeixen els mateixos resultats que un càstig pròpiament dit, encara que de forma més atenuada. D’altra banda, la coerció no és menys eficaç per ser indirecta. No estic obligat a parlar en la seva llengua amb els meus compatriotes, ni a emprar les monedes de curs legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si intentés sostreure’m a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement. Si sóc un industrial, ningú em prohibeix treballar amb procediments i mètodes d’una altra època; però si ho faig, sens dubte m’arruïnaré. Fins i tot en els casos en què realment puc alliberar-me d’aquestes regles i trencar-les reeixidament, això no ocorre mai sense que em vegi obligat a lluitar contra elles. Encara que finalment siguin vençudes, fan sentir el seu poder coercitiu àmpliament per la resistència que oposen. No hi ha cap innovador, encara que tingui èxit, les temptatives del qual no vinguin a xocar amb una oposició d’aquest gènere.

Heus aquí, doncs, un ordre de fets que presenten caràcters molt peculiars: consisteix en modes d’actuar, de pensar i de sentir, exteriors a l’individu, i que estan dotats d’un poder de coerció en virtut del qual s’imposen a ell. Per consegüent, no podran confondre’s amb els fenòmens orgànics, ja que consisteixen en representacions i en accions, ni tampoc amb els fenòmens psíquics, que no tenen existència més que en la consciència individual i per ella. Per consegüent, constitueixen una nova classe i és a ells, i només a ells, als que s’ha de donar el qualificatiu de socials; aquest és el qualificatiu adequat, perquè resulta clar que al no tenir per substrat a l’individu, no poden tenir un altre que la societat, sigui la societat política en la seva totalitat, sigui algun dels grups parcials que engloba: confessions religioses, escoles polítiques i literàries, corporacions professionals, etc. D’altra banda, és a ells sols a qui convé el terme, perquè la paraula «social» no té un sentit definit més que a condició que designi únicament fenòmens que no s’incloguin en cap de les categories de fets ja constituïts i que reben una denominació determinada. Per tant, són l’àmbit propi de la sociologia.

__________________________________________________

Las reglas del método sociológico, Alianza, Madrid 1994, p. 56-59.
 
 
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.