Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Zenó d’Elea (s. V a.C.) HIST.

Filòsof grec, nascut a Elea, ciutat jònia del sud d’Itàlia, prop de l’actual Salern, probablement entre el 490 i el 480 a.C. Deixeble de Parmènides, i segons el text platònic el seu «favorit», sent aquest ja ancià i tenint ell uns quaranta anys, li va acompanyar a Atenes durant les Grans Panatenees (veure cita). Ha passat a la història del pensament com el defensor de les idees de Parmènides contra els atacs dels pluralistes i el divulgador de la seva filosofia, adduint arguments coneguts com paradoxes de Zenó, que, des del punt de vista lògic, suposen la prova d’una hipòtesi per reducció a l’absurd; aquesta és la raó per la qual, en ocasions, se li considera iniciador de la dialèctica. Amb aquests arguments «refuta als qui afirmen la multiplicitat» (tant si és infinitament divisible com si no) i defensa, per aquest, que «tot és un» (veure cita).

Aquests arguments contra la multiplicitat són pròpiament arguments contra la divisibilitat del espai i el temps, i els noms amb què es coneixen els principals (se li atribueixen uns quaranta logoi, o arguments) són: «Aquil·les i la tortuga», la paradoxa de «la dicotomia», «la fletxa», «l’estadi» i la paradoxa de «la pluralitat». Les dues primeres paradoxes argumenten des del absurd de suposar que l’espai -una línia o una distància- pugui ser infinitament divisible; les dos següents argumenten des del supòsit, que es manifesta absurd, que temps o espai es componguin d’elements indivisibles; la cinquena i última paradoxa rebutja l’absurd de suposar que temps o espai es componen de quantitats, extenses o inextenses.

Els cinc arguments principals (veure paradoxes de Zenó) són els següents:

  1. Contra la pluralitat
  2. Aquil·les i la tortuga
  3. La dicotomia
  4. L’argument de la fletxa
  5. L’argument de l’estadi

Al llarg de la història s’ha valorat diversament el sentit d’aquestes paradoxes (veure paradoxes de Zenó), i s’ha tendit a creure que les nocions modernes de «límit» e «infinitesimal» poden solucionar les apories, considerant el problema, no des de la perspectiva de l’espai o del temps com a quantitats contínues o discontínues, sinó des de l’aspecte de la «velocitat» amb la que es recorren distàncies que poden definir-se com una sèrie de valors convergents al límit.



 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.