|
|
FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
| Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
substància pensant / substància extensa HIST.
(en llatí,
res cogitans /
res extensa) Les expressions que utilitza Descartes per qualificar la idea de jo i de matèria, respectivament. Les expressions llatines remeten a l'ús de
res, que, en el llatí medieval de l'Escolástica, significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditatiu, això és, sense una referència immediata a l'existència (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» (veure cita1), recolzat en aquesta equivalència del terme
res en llatí.
El jo o el si mateix és una substància pensant (veure cita 2), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del dubte metòdic, i que expressa amb la frase: «jo penso» (veure text).
La substància extensa és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; veure text). Aquests no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), perquè aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, evident, que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi.
Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, els competeix també el nom de substància (veure cita 3). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un atribut o predicat essencial característic: el pensament o l'extensió, radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diversos modes de ser atribuït (veure cita 4). Així es constitueix el dualisme cartesià.
A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o res infinita, Déu (veure cita 5).
Així diu, per exemple: une substance dont toute l´essence ou la nature n´est que de penser [una substància l'essència o natura de la qual no és sinó pensar], i en tant que e suis seulement une chose qui pense et non étendue [en quant sóc només una cosa que pensa i no extensió] (Meditació sisena, en el mateix context).Cf. Descartes, Oeuvres philosophiques, ed. per F. Alquié, 3 vols., Garnier, París 1967, vol. 2, p. 488.
Jo sóc, jo existeixo; això és cert, però quant de temps? Tot el temps que estic pensant: perquè potser ocorregués que, si jo cessés de pensar, cessaria al mateix temps d'existir. No admeto ara res que no sigui necessàriament vertader: així, perquè, parlant amb precisió, no sóc més que una cosa que pensa, és a dir, un esperit, una entesa o una raó, termes el significat de la qual m'era abans desconegut. Sóc, llavors, una cosa vertadera, i veritablement existent. Mes quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. [...]Què sóc, llavors? Una cosa que pensa. I què és una cosa que pensa? És una cosa que dubte, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent. Sens dubte no és poc, si tot això pertany a la meva natura. I per què no hauria de pertànyer-li? Potser no sóc jo el mateix que dubte gairebé de tot, que entén, no obstant això, certes coses, que afirma ser aquestes soles les vertaderes, que nega totes les altres, que vol conèixer altres, que no vol ser enganyat, que imagina moltes coses -fins i tot contra la seva voluntat- i que sent també moltes altres, per mediació dels òrgans del seu cos?
__________________________________________________
Descartes: Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació segona (Alfaguara, Madrid 1977, p. 25-27)."... vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l'essència o la natura de la qual no es més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l'ànima no deixaria d'ésser tot allò que és." Descartes: Discurs del mètode
René Descartes: no sóc més que una cosa que pensa
Poden, doncs, les substàncies creades, la corpòria, i l'ànima o substància pensant, comprendre's sota el concepte comú de coses que només necessiten per existir del concurs de Déu.
________________________________________________________________ Descartes, Els principis de la filosofia, I, 52 (Editorial Reus, Madrid 1925, p. 48).
Però encara que un atribut qualsevol sigui suficient perquè la substància sigui coneguda, hi ha, no obstant això, una propietat principal en cada substància, que constitueix la seva natura i essència, i de la qual depenen totes les altres. L'extensió, en longitud, amplària i profunditat, constitueix la natura de la substància corpòria; i el pensament constitueix la natura de la substància pensant. Perquè tot el altres que pot ser atribuït al cos, pressuposa l'extensió, i és només un mode d'allò extens, com totes les propietats que trobem en la substància que pensa, no són sinó maneres diferents de pensar.
_________________________________________________________________
Descartes,
Els principis de la filosofia, I, 53 ( Editorial Reus, Madrid 1925, p. 49).
Podem, doncs, tenir dues nocions o idees, clares i distintes, una d'una substància creada pensant, i l'altra d'una substància extensa, sempre que separem atentament tots els atributs del pensament, dels atributs de l'extensió. Podem també tenir una idea clara i distinta d'una substància increada pensant i independent, és a dir, d'un Déu.
_________________________________________________________
Descartes, Els principis de la filosofia, I, 54 ( Reus, Madrid 1925, p. 50).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.