Al si de la filosofia d'orientació catòlica van ser denominats modernistes alguns autors que es van caracteritzar tant per adoptar posicions polítiques en favor de les classes socials més desfavorides, com per oposar-se a l'ostentació i privilegis del clero. Però al terreny estrictament teòric es caracteritzaven per un cert historicismo aplicat als continguts dogmáticos del catolicisme. Criticaven l'aspecte dogmàtic i institucional de la creença religiosa, i concebien els dogmes religiosos, en general, i especialment els dogmes cristians, com a meres expressions simbòliques que han d'entendre's alegòricament. Per a ells, és el context històric en què van aparèixer els dogmes el que els confereix el seu contingut. Per això, no són expressió de verdades eternes, sinó de necessitats històriques i socials, i la veritat mateixa es manifesta i desplega com un procés històric. Manifestaven també certa tendència cap al E. Boutroux (merament com a precursor), Ollé-Laprune, el seu deixeble M. Blondel, Lucien Laberthonière, Alfred Loisy, i el bergsoniano Edouard Le-Roy que va intentar una síntesi del modernisme amb la filosofia de Bergson.