FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
sagrat - profà ANTROP. / FIL. REL.
Els sagrat designa tot allò que, per manifestar una transcendència ontològica, és venerat pels homes, és objecte de culte i patentitza la consciència de la radical finitud d'allò humà. Remet a quelcom últim i secret del ser, i és d'índole divina o sobrenatural. És, pròpiament, l'objecte religiós.
El terme sagrat procedeix del llatí sacer, que comporta una noció de separació o de transcendència (el sacerdot és l'oficiant del culte al sagrat). Al seu torn, els termes sant, santuari i santificar també procedeixen de la mateixa arrel de la qual procedeix el terme llatí sacer. Aquesta separació o transcendència del sagrat és el que l'oposa a el profà. El lloc sagrat o santuari és el temple (fanum), mentre que el que està més enllà del temple, és el profanum.
Segons el clàssic estudi de Rudolf Otto, Das Heilige (1917), el sagrat es caracteritza per una experiència terrorífica i irracional, en la que es descobreix el sentiment d'espant davant el mysterium tremendum que emana d'un poder superior. Provoca el temor religiós davant el mysterium fascinans que desplega la plenitud del ser. Al conjunt de totes aquestes experiències davant el sagrat, Otto les designa com numinoses i el numinós, o diví, apareix com quelcom "absolutament altre", sense cap semblança amb res humà o còsmic. En l'experiència d'allò numinós es mostra, doncs, el caràcter de transcendent i separat del sagrat.
També Georges Bataille -que afirma que, davant el món de la immediatesa i de la immanència de l'animal, s'obre el món humà de la transcendència- assenyala aquest caràcter terrorífic de la separació que es manifesta en el sagrat, i destaca que és en les religions monoteistes, com la religió jueva o la cristiana, en les que s'ha desenvolupat més la transcendència del sagrat (veure text). En aquest sentit, també Heidegger assenyala que el sagrat no ho és per ser diví, sinó que allò diví és diví pel fet de ser sagrat, és a dir, separat.
Per la seva banda, Mircea Eliade introdueix el terme hierofania per designar la manifestació general del sagrat, que constitueix l'experiència fonamental de l'homo religiosus (veure text). El sagrat es manifesta també en objectes i, especialment en l'espai i el temps. Així, sorgeixen un espai sagrat i un temps sagrat que manifesten una transcendència ontològica i posseeixen propietats qualitativament diferents de l'espai i el temps profans, i es caracteritzen o assenyalen amb signes i símbols especials. Mentre l'espai profà és homogeni i isotòpic, l'espai sagrat, que es constitueix a partir d'un centre, posseeix propietats diferents (veure text). D'igual manera succeeix amb el temps sagrat, generalment concebut de manera cíclica, i escandit per les festes i els ritus que marquen els diferents temps (veure text). També Cassirer, en el seu estudi dels mites i dels símbols, efectuat en la seva Filosofia de les formes simbòliques, assenyala el paper diferencial de l'espai sagrat, qualitatiu, respecte de l'espai geomètric científic, isomorf i homogeni, i les diferències entre el temps sagrat i el profà.
La interpretació i comprensió del sagrat ha nodrit diverses polèmiques i teoritzacions en l'hermenèutica contemporània, i ocupa un lloc important en les concepcions de Paul Ricoeur.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.