FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Filòsof alemany fundador de l'escola neokantiana de Marburg, a la que van pertànyer també Paul Natorp i Ernst Cassirer. Pertanyent a una família de jueus liberals, es va formar en una escola rabínica oberta als laics, i va estudiar lògica i filosofia amb F. A. Lange. També va estudiar amb Trendelenburg (participant més tard en la controvèrsia entre aquest autor amb Kuno Fischer sobre la cosa en si de Kant). Va ser professor a Marburg, i els seus primers estudis van ser treballs històrics sobre Kant i sobre història de les matemàtiques, en especial sobre el càlcul infinitesimal.

Encara que es va ocupar fonamentalment de teoria de la ciència, els seus interessos intel·lectuals van ser bastant extensos, estudiant també qüestions d'ètica, estètica i sociologia de la cultura. En l'àmbit polític i social va defensar el valor del principi de l'autonomia humana, en el sentit kantià d'entendre a l'home com a fi en si mateix, aplicat a la situació concreta en què començaven a trobar-se els jueus a Alemanya (Aclariment sobre la qüestió jueva, 1880) i, sota la influència del seu mestre Lange, va defensar també un socialisme no materialista i no marxista, que va influir en les postures revisionistes del marxisme i en la socialdemocràcia. Al costat d'això proclamava certa superioritat espiritual del poble alemany, la filosofia del qual, oposada a l'empirisme i sensisme britànic, considerava la continuació de la filosofia grega (tesi que seguiria també Natorp). En totes les seves investigacions destaca tant la seva concepció de les nocions de mètode i de sistema enteses des d'una perspectiva críticament empírica, com la direcció lógico-objetivista amb la que interpretava el criticisme kantià, i que van caracteritzar l'escola de Marburg. Per a ell, la validesa del coneixement es redueix al seu contingut lògic i objectiu, i és independent dels seus aspectes subjectius o psicològics. Amb això inaugura una nova tradició en l'interpretació del pensament de Kant, oposada tant al subjectivisme i al psicologisme com a l'idealisme postkantià, i oposada també a tota construcció especulativa, com la hegeliana, per exemple.

La seva teoria de la ciència es basava en la filosofia crítica de Kant, i defensava el valor de l'apriorístic enfront del pretès valor del fet ja que, segons ell, la ciència no és un conjunt caòtic de fets, dades i observacions (com sustenten els positivistes), sinó d'hipòtesis, lleis i teories amb les que aquells s'expliquen i que s'imposen a ells. Però, a més a més, està en contra de la interpretació que feia dels a ‘priori' kantians elements innats i reduïen la lògica a psicologia, i està també en contra de la distinció kantiana entre intuïció i pensament, ja que per a Cohen el pensament no té el seu principi en quelcom extern a si mateix, ja que és essencialment productor. Els a ‘priori' transcendentals no són tampoc una mera forma buida, un mer receptacle, sinó que actuen com a mètode que produeix el seu propi contingut. En aquest sentit, la lògica transcendental no deriva de la lògica formal, i els a ‘priori' són mètodes. Per això, en La teoria de Kant de l'experiència pura, (1871) va sustentar que la filosofia, en quant que estudi d'aquestes condicions a ‘priori' en les que s'origina la ciència, és pròpiament la metodologia de la ciència. La història de la ciència fisicomatemàtica demostra que l'experiència s'organitza amb aprioris i d'ells rep la seva validesa.

El rebuig efectuat per Cohen en la seva Lògica del coneixement pur (1902), de la distinció kantiana entre intuïció i pensament, entre coneixement empíric i coneixement a ‘priori', entre sensibilitat (passivitat) i comprensió de l'enteniment (espontaneïtat), està determinat per la seva afirmació que tot el coneixement humà parteix d'aprioris. Això, que -com hem vist- expressa Cohen en la concepció del pensament com a pensament creador, li permet unir Kant amb Plató, i interpretar la teoria platònica de les idees des d'una perspectiva radicalment oposada a l'efectuada per Aristòtil. Per a Aristòtil les idees platòniques eren com a coses en si més enllà del món, mentre que Cohen les concep com a hipòtesi, és a dir, com a pressuposicions necessàries del coneixement i com a anticipacions del mètode transcendental.

D'aquesta concepció, que rebutja la distinció kantiana entre intuïció i pensament, es desprèn:

D'una banda, un primat de la lògica transcendental i un lloc privilegiat de la doctrina del judici ja que el pensament productor es funda en aquest. Al seu torn, Cohen distingeix entre quatre tipus de judicis:

1- judicis de les lleis del pensament:
	judicis d'origen judicis d'identitat judicis de contradicció
2- judicis de les matemàtiques:	judicis de realitat judicis de pluralitat judicis de totalitat
3- judicis de les ciències naturals:	substància llei concepte
4- judicis de la metòdica:	possibilitat realitat necessitat

D'altra banda, un altre corol·lari d'aquesta posició és la concepció de la cosa en si de Kant com a mer principi regulador de l'experiència científica que busca un tot final que mai pot trobar-se de forma definitiva. A més a més, interpreta la noció kantiana de la unitat transcendental de la consciència com a unitat de la consciència de la ciència, a la que es redueix la lògica (que estudia les condicions de possibilitat de les ciències de la natura), l'estètica (que estudia la possibilitat del sentiment en quant que ciència del sentiment pur), i l'ètica (l'objecte de la qual és l'haver de ser o la idea, i que és la ciència del voler pur). En l'àmbit de l'ètica també concep la llei moral com a mètode productor del seu contingut. En última instància, la llei moral és la cosa en si que permet identificar el sobirà bé i l'acaball de la moral. Concep l'ètica com una lògica de les ciències de l'esperit i una ciència de principis per a la filosofia del dret.

En la seva filosofia no hi ha un lloc per a la justificació teòrica de la religió i afirmava que, encara que la idea de Déu es correspon amb l'exigència humana de l'ànsia d'eternitat i de veritat, aquesta idea no basta per provar l'existència de Déu; per això, la religió és, d'una banda, una qüestió de convicció personal (tal com ho exposa en Idea de la religió en el sistema de la filosofia, 1915 i en La religió com a raó a les fonts del judaisme, 1919, pòstuma) i, per una altra, expressa un simple ideal moral. Però, si es concep Déu com a persona, o si s'intenta argumentar sobre els seus atributs, es cau en el terreny del mite i del antropomorfisme.

Obres

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.