Filòsof, metge i talmudista hebreu espanyol. Va néixer a Còrdova, però als tretze anys, a causa de les persecucions iniciades pels almohades, va marxar de la seva ciutat natal junt amb la seva família. Transitòriament es van instal·lar a Almeria i posteriorment es va traslladar a Fes. En aquesta ciutat va simular la seva adhesió a l'islamisme, encara que tota la seva vida es va mantenir fidel a les creences i pràctiques jueves. El 1165 va marxar a Sant Joan d'Acre, i finalment al Caire, ciutat en què va ser anomenat rabí, i en la que va ocupar els més grans càrrecs com metge del Sultà fins a la seva mort. Entre els àrabs va ser conegut com Abou Amran Mousa Maïmun Obad Allah. Va obtenir el més alt reconeixement com metge i filòsof, i va destacar especialment com a intèrpret de la llei hebrea.

D'entre les seves obres filosòfiques -escrites en àrab- destaquen, el Llibre de l'elucidació (1168), la Mishne Torah (1180, traduïda com La mà forta), i la Guia de perplexos (1190). En el Llibre de l'elucidació va efectuar un complet estudi de la llei hebraica, i en la Mishne Torah va recopilar i va interpretar les normes rituals de la tradició mongeta. En ambdós llibres es mostra un afany per harmonitzar la fe i la raó, la religió i la filosofia. Però on aquesta tendència sintetitzadora es manifesta més elaborada és a la seva obra principal: la Guia dels perplexos, considerada per alguns autors com l'obra més completa del judaisme rabínic. No obstant això, en la dita obra, Maimónides estén cap a una interpretació racionalizadora i al·legòrica de la Llei, la qual cosa li va valer la condemna per part dels defensors del judaisme ortodox, que s'inclinaven per la interpretació literal dels textos sagrats.

Aquesta harmonització entre fe i raó la va efectuar a partir d'una reinterpretació de l'aristotelisme, que coneixia a través de Averrois i, especialment, a través d'Avicenna. Afirmava que fe i raó no s'oposen sinó que, ben al contrari, convergeixen. Però perquè això sigui manifest, i per eliminar les indecisions dels perplexos, que són aquells a què la lectura dels textos filosòfics els fa posar en dubte la fe, considera que és necessari fer una exegesis dels textos de les Escriptures de forma al·legòrica, de manera que llavors, segons ell, desapareixen les aparents contradiccions entre la racionalitat i la creença. Malgrat que la dita harmonització entre filosofia i religió es recolzava en l'aristotelisme, Maimónides no va dubtar a oposar-se a Aristòtil en aquelles qüestions en què «el filòsof» contradeia obertament els textos sagrats i no era possible, ni encara a través d'interpretacions al·legòriques, harmonitzar aquests amb el pensament racional. Els temes d'especial fricció eren els relacionats amb l'origen del món, en els que es donava una contradicció entre les tesis de les Escriptures -que sustenten que el món va ser creat per Déu-, i les tesis aristotèliques que sostenien que és etern. Però, ja que en aquests conflictes la raó no pot provar ni l'una ni l'altra tesi i, per tant, no pot pronunciar-se, ha de donar-se prioritat a la revelació. No obstant això, la majoria de les vegades, sustenta Maimónides, la raó està en disposició d'acudir en favor de les tesis de la fe. Així, per exemple, i avançant-se a Albert Magne i a Tomàs d'Aquino (que van rebre una gran influència de Maimónides), sustenta -basant-se en la teoria aristotèlica del motor immòbil- que la raó pot demostrar l'existència d'un únic Déu.

A banda de les esmentades obres filosòfiques va escriure nombrosos tractats científics i mèdics.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.