|
FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
ordre GEN.
(de la llatí ordo) Terme que involucra les nocions de disposició o correlació entre parts, regides per algun principi o regla. Al seu torn, aquesta noció pot prendre’s de diverses maneres. Si es fa insistència en la disposició de les diferents parts segons la seva essència o el seu ser, es parla d’una ordo essendi de tipus ontològic, que va ser la noció predominant en el món antic i medieval, on l’ordre s’entenia com contraposat a caos, i implicava que allò que s’ha ordenat està sotmès a regla, mesura i raó, de forma que allò que és ordenat succeeix segons una certa necessitat. Si, en canvi, s’entén l’ordre des de la perspectiva dels criteris d’ordenació de les coses conegudes, llavors es tracta de la ordo cognoscendi de natura gnoseológica, que és la que predomina des de la modernitat. A més a més, si es tendeix a pensar l’ordre com a disposició de parts, es concep l’ordre com una propietat espacial. En canvi, també pot pensar-se una ordenació merament temporal o cronològica. En el primer cas, l’ordre és de tipus geomètric; en el segon, de tipus numèric. En ambdós casos, allò que s’ha ordenat es troba sotmès igualment a una raó, però en el sentit de la raó matemàtica (entesa com a proporció, per exemple).
En
el món antic, com hem dit, es tendeix a entendre la noció d’ordre de manera
ontològica com a contraposada a la noció de caos. Per això, segons els primers sistemes
filosòfics, el caos esdevé cosmos (originàriament
i`F:@H
significava «ordre») perquè està sotmès al
8`(@H
(logos) (que expressa regla, mesura i raó), i
per això pot entendre’s racionalment. Des d’aquesta perspectiva l’ordre és
condició d’intel·ligibilitat d’allò existent, ja que implica legalitat
(sotmès a llei) i, per tant, necessitat i regularitat. Segons sembla aquesta
primitiva noció va sorgir com una extrapolació o projecció del pensament social:
una societat és justa i racional quan està ordenada segons lleis. Així,
originàriament la noció d’ordre cosmològic deriva de la d’ordre social. (Noti’s
que aquesta terminologia és d’arrel jurídica, perquè tant llei, com a cosmos
-ordre- són termes sorgits d’aquest àmbit del pensament). Des d’aquest punt de
vista, la noció d’ordre estarà presidida per la de subordinació, i
implicarà una jerarquització. D’aquesta manera, allò que s’ha ordenat
serà allò que s’ha jerarquitzat segons cert principi.
En el terreny estrictament filosòfic la primera noció d’ordre va sorgir amb el pensament d’Anaximandre, qui concep el procés de l’esdevenir a partir de la seva concepció de l’àpeiron (veure text), i el concep com un procés ordenat que segueix la seriació del temps, i del qual es pot donar raó en tant que és pensat pel logos. També en aquest sentit l’ordre (en grec JV>4H) pot aparèixer pròxim al logos de Heràclit entès com «llei eterna» (veure text). Mentre que per als atomistes Leucip i Demòcrit, l’ordre del cosmos es podia explicar per la conjunció dels àtoms en el buit segons el contacte (el gir i la confirmació es vincularien a la posició i la figura o esquema, respectivament, veure cita), per a Anaxàgores, tal com afirma Aristòtil, la teoria dels quatre elements (terra, aire, aigua i foc) no era suficient per donar explicació de l’ordre del món, com tampoc ho era atribuir-l’ho al mer atzar. Per això va postular la necessitat d’un nous que expliqués aquesta ordenació (veure cita).
L’enfocament
plenament ontològic de la noció d’ordre es dóna amb
Plató, qui entén la noció d’ordre com a adequació a la
participació. D’aquesta manera, la relació que Plató establia entre món
sensible i món intel·ligible, quedava com a relació de subordinació d’allò
inferior al superior. Des d’una perspectiva diferent,
Aristòtil concep l’ordre com una de les classes de la mesura (Categories,
8, 8b), o com una relació de les parts respecte de l’espai
o del temps, la forma fonamental de la qual és la
d’abans-després (Metafísica, 1018b 26). Aquesta relació de precedència o
de conseqüència, al seu torn, té la seva manifestació més acabada en la d’ordre
causal: l’efecte no pot precedir a la causa. D’aquesta manera, l’ordre és
entès com seriació o successió coherent regida per una llei, que pot ser la de
causalitat, per exemple, encara que moltes altres sèries no causals també
estan ordenades (sèries geomètriques, ordre numèric, etc.).
En el pensament cristià d’orientació platònica es va interpretar la noció d’ordre com a subordinació d’allò inferior a allò superior, en el sentit de subordinació de tot el que és creat al creador. Sant Agustí afirmarà que Déu crea segons forma, mesura i ordre, de manera que allò que s’ha creat està ordenat perquè s’adequa als plans de la providència, i està regulat per les idees exemplars o arquetípiques que estan en Déu. Des d’aquesta perspectiva, el que s’oposa a l’ordre ja no serà pròpiament el caos (en el sentit originari del que obre), sinó el desordre. A través d’aquest procés, la noció d’ordre, sorgida ja en els seus inicis com a projecció de l’ordre social sobre la natura-cosmos, torna novament com a ordre social, però revestida del seu nou caràcter cosmològic, i interpretada teològicament. Sant Tomàs, més vinculat a la tradició aristotèlica, concep l’ordre com la disposició regulada per un principi d’una pluralitat de coses d’acord amb l’anterior i posterior. No obstant això, aquesta noció continua donant especial importància a la relació de subordinació dins la classe a què pertanyen les parts ordenades, de manera que, en certa forma, continua sent entesa com una relació de subordinació a la idea. Per això, per al pensament medieval, fins i tot una entitat aïllada pot ser ordenada si es correspon amb els designis de Déu.
En el pensament modern es va tendir més aviat a reinterpretar la noció aristotèlica d’ordre entès com a seriació regulada causalment. Aquesta és la concepció que sustenten Spinoza i Leibniz (veure cita), i fins i tot el mateix Kant, qui fins i tot considera que l’ordre causal determina l’ordre temporal (raó per la qual el temps és irreversible; veure text). Però en els pensadors modern la noció d’ordre tendeix a entendre’s més aviat com una relació de realitats entre si, més que una relació respecte d’una idea. Amb això es desontologitza aquesta noció, que tendeix a entendre’s en el seu aspecte quantificable, i es tendeix a substituir l’antiga noció d'ordo essendi per la d'ordo cognoscendi.
Especial
importància revesteix la concepció de Bergson, per a
qui l’ordre és un cert acord entre el subjecte i
l’objecte: és l’esperit que es troba novament en les coses. Però això pot
donar-se en dues direccions oposades que donen lloc a dos tipus d’ordre: d’una
banda l’ordre inert, matemàtic, físic o automàtic i, per una altra,
l’ordre vital, l’ordre volgut o ordre dels fins, relacionats, respectivament,
amb l’espacialitat i amb la durada. La intel·ligència
-afirma Bergson-, es reconeix en l’ordre geomètric o fisicomatemàtic, però això
és degut al fet que la mateixa ciència (de caràcter
convencional segons Bergson) està organitzada sobre l’acceptació prèvia de
l’ordre geomètric, fruit de la espacialització de la
intel·ligència i de l’oblit de la duració pura. Però
cap complicació matemàtica és capaç d’introduir autèntica novetat ni
creació en el món, i aquesta tendència negativa és
la que expressen les lleis particulars del món físic,
incapaços d’agafar el segon tipus d’ordre: l’ordre vital. Bergson critica també
la idea negativa de desordre (entesa com a absència d’ordre), i
assenyala que tal idea és fruit d’una confusió entre els dos tipus d’ordre
esmentats (veure text). Aquestes consideracions són
fonamentals -diu Bergson- per a l’elaboració de la
teoria del coneixement, el problema fonamental de les quals és el d’esbrinar
com és possible la ciència, és a dir, per què hi ha ordre en les coses. Però la
investigació ha de permetre desfer els falsos problemes derivats d’una mala
comprensió de les nocions d’ordre contingent, de desordre i de
atzar (veure text).
A més de la distinció proposada per Bergson, en l’actualitat sol distingir-se
entre diversos tipus d’ordres:
-ordre matemàtic, ciència en què l’ordre es defineix a través d’una relació diádica R, i es consideren diversos tipus d’ordres, de manera que una classe pot estar parcialment ordenada, ordenada, o posseir un ordre dens (veure continuïtat);
-ordre lògic (el de l’encadenament de les proposicions o judicis segons les regles d’un càlcul deductiu, per exemple);
-ordre físic i cosmològic, on, vinculats als conceptes de la teoria de la informació, l’ordre apareix com a entropia negativa o neguentropia, i es relaciona amb la noció de fletxa del temps;
-ordre biològic, definit per la teoria de la evolució;
-ordre ètic (segons normes i principis);
-ordre social (segons lleis, institucions i coaccions que preserven i permeten la continuïtat d’un grup social), etc.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.