Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

logos GEN.

(del grec 8`(@H, logos, que prové del verb 8X(,4<, legein, que originàriament significava parlar, dir, narrar, donar sentit, recollir o reunir) Es tradueix habitualment com raˇ, encara que també significa discurs, verb, paraula. En certa forma, doncs, significa raó discursiva que mostra el seu sentit a través de la paraula.

Dels diferents significats originaris del terme logos -en quant que parlar, narrar, i reunir (com es reuneixen les paraules per formar un discurs ordenat)-, han sorgit el significat de logos com a raó, entesa tant com:

a) raó matemàtica: ordre, proporció, mesura o

b) com a raó discursiva: raó que es manifesta en el discurs ordenat de les paraules. Així ha passat a formar part d'altres vocables per designar l'ordre del que es tracta, o «estudi de». Per exemple: biologia, estudi de la vida; psicologia o estudi de la psique. També dóna lloc al terme lògica que designa la ciència del saber demostratiu. Tot quant està regit per les lleis del logos o de la racionalitat és lògic, mentre que el discurs que les infringeix és il·lògic o irracional.

En HerÓclit, el logos apareix per primera vegada entès com a raó comuna a totes les coses; raó o principi còsmic que expressa tant la llei universal que regeix el món i fa possible el ordre (cosmos / i`F:@H) i la justÝcia, com a expressa també el propi pensament humà. D'aquesta manera estableix una unió entre el ser i el logos, com a reunió de l'ens i l'ésser. Aquesta uniˇ es manifesta tambÚ en el pensament humÓ que, en l'episteme, concep el ens en relació al seu ser i el revela a través del llenguatge. D'aquesta manera, per a Heràclit, el logos unifica un ordre metafÝsic i un ordre epistŔmic, i presideix la conducta de l'home i del cosmos, i és alhora el mateix foc o GDPZ (arkhé) del món. Malgrat que tot ve a l'existència segons el logos, aquest no es manifesta de manera evident. Només el savi pot adonar-se que, gràcies al logos, totes les coses són una unitat. D'aquesta manera, el logos apareix com l'ésser mateix que es manifesta a través del llenguatge, com la mateixa physis (NbF4H) que surt a la llum (veure text).

En l'època dels sofistes, el logos designava més aviat el contingut del pensament que assenyala la raó de quelcom i les raons d'una acció, i designava també al conjunt de l'àmbit del que pensa. En aquest sentit, mentre l'ethos designava l'àmbit de la moral, el logos designava el conjunt de les activitats de l'esperit. Ara bé, en la mesura que el logos expressava tant un dir com un discórrer, es va engendrar una certa ambigüitat i confusió entre l'acte de dir i el que s'ha dit, que va ser font de paradoxes sofístiques.

Platˇ, basant-se en la concepció dels sofistes i de S˛crates que concebien el logos com argument, basa la seva filosofia en el diÓleg, que l'entén com a remissió de tot el que s'ha dit al tribunal del logos (veure diÓlegs platònics). Arist˛til tendeix, més aviat, a entendre el logos com contingut semàntic, és a dir, com el sentit d'una paraula tal com pot agafar-se en la seva definiciˇ. Per això el logos ens remet plenament a la l˛gica, ja que només té sentit si adopta la forma d'enunciats predicatius susceptibles de ser verdaders o falsos. D'aquesta manera, apareix clarament la contraposició entre el mite i el logos. Encara que el mite tambÚ Ús un discurs, es basa simplement en la transmissiˇ de la tradiciˇ i el seu ˙nic valor consisteix en la capacitat d'expressar les passions humanes. Per˛ no Ús font de veritat. No obstant aix˛, Arist˛til encara confereix un cert valor als mites o, millor dit, a les motivacions (l'admiració) que els van generar (veure text).

Els estoics es van remetre novament Heràclit i van considerar el logos com comú a l'home i al cosmos; raó universal, principi d'ordre de tot l'univers, que és entès com una unitat vivent. Per això parlen també d'un vida i que conté dins sí múltiples logoi spermatikoi (8`(@4 FB,D:"J4P@\) o formes intel·ligibles. No obstant això, també continuen conservant la concepció aristotèlica del logos com a anàlisi semàntica del discurs, i per això distingeixen entre un logos interior i un logos proferit en parlar (veure lektón). Amb Filˇ d'Alexandria el Logos passarà a ser considerat com llei moral i principi unificador d'allò intel·ligible, intermediari entre el Creador i el que crea. També PlotÝ i els neoplat˛nics l'entendran com ser intel·ligible intermediari entre DÚu i el món (veure Ónima del món).

Recollint aquestes concepcions, el cristianisme acabarà identificant el logos amb el Verb diví, el qual, en fer-se carn (evangeli de Sant Joan), s'identifica amb la segona persona de la Trinitat. Així, Climent d'Alexandria va distingir en el logos un principi creador del món, un principi de saviesa (la dels profetes i filòsofs), i un principi de salvació (el Logos encarnat). D'aquesta manera, de principi abstracte immanent al món, tal com era entès en la filosofia grega, passa a ser considerat com a realitat transcendent creadora. En l'època contemporÓnia, Heidegger ha insistit en el significat grec originari de logos com allò que permet desvelar l'ésser. El logos permet el deixar veure allò que s'ha manifestat en l'enunciat y, alhora, és la raó de ser del que aquest enunciat enuncia. En quant que el que es manifesta a través del logos ho fa per relació a quelcom, el logos és també relació, i d'aquí sorgeix el seu sentit com a proporció (veure text). En quant permet el desvelament del ser, és el que permet edificar una ontologia i no una mera ontoteología (veure també alétheia).


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.